Compartir i competir

Aquestes vacances intermitents amb els néts i nétes han estat molt profitoses. Ens ho hem passat molt bé i hem gaudit de la "sensatesa" dels tres més grans i dels acudits i les entremaliadures dels dos nens i la nena de tres anys. Del petit, encara no sis mesos, en podrem parlar millor l'any vinent. Ara menja, dorm, riu feliç i fa esforços per mantenir-se assegut...

Em voldria quedar amb els dos verbs del títol: compartir i competir. El primer el fan servir molt els nostres néts, com tots els nens. Tots tenen molt clar que cal compartir les coses. Els costa, però, no tant donar una part als altres d'allò que tenen, sinó usar o posseir en comú alguna cosa: per exemple que una única joguina la faci servir primer l'un, després l'altre. Però el verb l'usen només per exigir que sigui l'altre qui comparteixi. Normalment no se'n recorden que cal compartir quan ells posseeixen l'objecte. Si fa o no fa com fem els grans. El verb emprat, però, és sempre el mateix. Es nota que és una de les idees que a l'escola - i també a la família- es pretén inculcar: compartir...

Competir, competeixen sempre, constantment, encara que el verb no l'usin. I competeixen per guanyar. Que l'important és participar, a aquestes edats no sembla pas que funcioni. Els costa perdre, no ser els guanyadors. I fins i tot, si cal ajudar-se d'alguna trampeta, no sembla pas que ho trobin malament. Jo diria que també de forma similar a com ho fan -o ho fem- els grans, malauradament. Per això compartir jocs amb ells és important, perquè vagin aprenent a guanyar i a perdre.

Jugàvem amb un dòmino infantil, de dibuixos. Varem acordar que començaria qui tingués el doble blanc ( o sigui la fitxa sens cap dibuix). Un dels jugadors, ben petit, guardava amagada aquesta fitxa al final de la partida i intentava treure-la quan la següent partida començava, a fi d'intentar ser sempre qui iniciava el joc. Un dia aquesta fitxa va aparèixer "marcada". Ingènuament un altre dels jugadors va admetre que ho havia fet ell per reconèixer la fitxa que permetia començar a jugar i que facilitava el guanyar...

Aquest diumenge -després de la celebració del casament del Dani, el nostre "supernét"- ha marxat el nét menorquí, de tres anys, eixerit com els altres, però amb el seu llenguatge particular. És dels que té el do d'utilitzar la paraula adequada a cada objecte i circumstància, o l'expressió més viva. Si li dius "mira quin ocell..." et respon "és un pardal...!" I distingeix corrons, formigoneres, i qualsevol màquina o vehicle més o menys especialitzat. Els primers dies de ser amb nosaltres deia que volia tornar a casa seva perquè a la seva mare se li "romperia" el cor si ell no hi era.

He posat una altra fotografia feta des del terrat de Calders. Els terrats o les galeries són una gran cosa a les cases. I les nits xafogoses, a Calders, sopar i fer sobretaula al terrat és una de les petites gratificacions de l'estiu que es va acabant...

Entre Barcelona i Calders

Les nostres vacances, de moment, alternen ciutat i poble. La vida tranquil·la a la ciutat i la moguda al poble, encara que sembli una contradicció. A casa, a Barcelona, anem fent la rutina diària: moure'ns pel barri -ara tant tranquil-, treballar en el nostre hobby -les investigacions històriques sobre la família-, llegir... A Calders, si estem sols, la vida és encara més tranquil·la.

Alló que sobretot esponja l'ànima és sentir-nos més a prop de la natura, i poder gaudir, sense moure'ns de casa, d'un paisatge de camps i boscos que s'allarga fins a contemplar el Prepirineu i, si el dia és clar, fins a divisar alguns cims del Pirineu. Al capvespre, gaudir de les postes de sol: no n'hi ha mai dues d'iguals...

Però, si no estem sols, o sigui, si tenim néts amb nosaltres, la tranquilitat s'acaba, i comença "l'aventura" de conviure uns dies amb nens de tres a sis anys. Hi ha la novetat, que ja he explicat una altra vegada, que suposa per ells anar sols pel carrer- els més grans- i la rutina de jugar tranquilament al terrat a comprar i vendre o a cuinar. En el cas dels nostres vailets s'hi afegeix un joc ben original i entretingut: des que varen anar un any a la Patum, les agulles d'estendre es converteixen en coets i s'escampen pel terrat, mentre ells ballen i canten com si fossin a Berga pel voltants de Corpus.

Les activitats s'han de programar segons la calor. A primera hora bicicleta i cap a jugar a futbol i aprofitar per investigar les obres que ara, gràcies a la crisis, es multipliquen als carrers de pobles i ciutats. Com que van amb un avi enginyer han après moltes coses, sobretot el gran, molt assenyat. Tornar a casa, fer un entrepà i jugar més tranquil. A la tarda, després de dinar i migdiada, jocs i treballs a la taula del menjador. Cal veure la cara del de tres anys quan juga al dòmino infantil... Berenar i bicicleta i cap als jocs infantils del parc... Segons el dia, regar amb la mànega al camp, amb alguna ruixada que serveix de dutxa, i sobretaula després de sopar...

No ens cal piscina perquè a casa seva ja n'hi ha una de comunitària i per a ells la piscina ja forma part de la rutina... I sempre cau alguna festa especial. Aquest any han coincidit amb la tradicional visita a Calders de les seves cosines noruegues i d'altres cosins: anada a la font de Bellveí, sucada al riu Calders i dinar plegats amb oncles i cosins... Una nit, l'avi i ells dos varen dormir a una tenda plantada al camp de sota casa: el gran, quiet i tranquil tota la nit; el petit va donar totes les voltes possibles a la tenda i tan aviat dormia a sobre la cama del seu germà com a sobre el braç de l'avi...

A l'hora d'anar a dormir sempre volen alguna història. Aquesta és sempre feina de l'àvia. Aquest any he explicat anècdotes de quan nosaltres érem petits, amb cançoneta inclosa. Sempre té èxit veure que els avis, de petits, eren més o menys com ells d'entremaliats. I s'han mort de riure amb una anècdota d'un seu besavi que ara explico i que és ben senzilla...

Dos germans, petits, dormien a la mateixa habitació. El gran ensenyava a resar una oració al seu germà abans de dormir. Cada frase que deia el gran el petit l'havia de repetir. Miraré si l'abreujo una mica i m'invento els noms dels protagonistes.

Joan : A aquest sant llit jo m'he ficat. Jaume : a aquest sant.... Joan : Set àngels hi he trobat. Jaume : set àngels... Joan : Tres als peus, quatre al cap. Jaume : tres als peus... Joan : Que em diuen. Jaume: que em diuen... Joan: Jaume... (i a continuació venia la gràcia) Jaume : Què mana! I aquí s'acabava sempre l'oració perquè cada vegada que el gran tornava a començar, el petit, quan sentia el seu nom, contestava amb un: Què mana!


Fotografia: posta de sol a Calders. Autora: Immaculada Torra Puigdellívol

Llibres amb història X: Història Sumària de la Literatura Catalana

Entre els llibres que ens varem repartir de la biblioteca del pare, el que comento avui porta el número 6 i l'anotació D5R (que de moment no sé que vol dir), més la seva signatura i una data: 29-12-34.
El llibre, imprès a la Impremta de Sant Josep de Manresa, que, com ja he explicat alguna vegada, regentava el meu avi, Ramon Torra, està enquadernat amb pell granatosa i al llom, amb lletres daurades hi ha el nom de l'autor, GARCIA SILVESTRE i el de l'obra: HISTÒRIA SUMÀRIA DE LA LITERATURA CATALANA.

Al final dels anys 20 i a principis dels 30, la Impremta de Sant Josep va imprimir algunes Publicacions de l'Oficina Romànica, de Barcelona. A l'arxiu familiar es guarden algunes cartes que Ramon Torra va rebre de l'Oficina Romànica referent a algunes de les obres impreses a Manresa. Una d'aquestes Publicacions fou la que avui comentem. La publicà l'any 1932 l'Editorial Balmes que, igual que l'Oficina Romànica, estava situada al carrer Duran i Bas, 11 de Barcelona. I a l'anvers de la pàgina que he copiat a l'inici d'aquest post, hi ha imprès -a peu de plana- Imp. Sant Josep-Manresa. El pròleg i la bibliografia són de Manuel de Montoliu

L'Oficina Romànica durà del 1928 al 1936 amb la voluntat de "posar seny i concòrdia entre'ls filòlegs d'aquí, que estan com gat i gos, i veure d'influir en el moviment del llenguatge actual cap a una major comprensió de la llengua viva i un cor més ample pels dialectes valencià i balear" escriu el director del Comitè directiu, el pare jesuïta Josep Calveras. Aquest estar com gat i gos fa referència a les diferents sensibilitats que hi havia entre els lingüistes després de l'aprovació de les noves normes ortogràfiques de Fabra per l'Institut d'Estudis Catalans.

El lema que es pot endevinar a la pàgina que apareix a aquest escrit "Loquentes nostris linguis magnalia Dei" fa referència a la idea que presideix el grup: les llengües són un do de Déu i per tant cadascú ha d'agrair a Déu la seva particularment i "l'ha d'estimar per millorar-la i fer-ne bon us, no per vantar-se'n, ni per dominar, ni per envejar."

L'obra de Garcia Silvestre, segons diu Manuel de Montoliu en el pròleg, es fa recomanable per la sobrietat i claredat de la seva exposició, i "té l'innegable mèrit d'oferir al lector una visió complerta del panorama de la literatura catalana, en la qual no queden oblidades, al costat de les obres cabdals, les produccions de segon i tercer ordre, representatives de l'ambient literari de cada època".

Jo no conec cap més obra d'aquest autor, que va ser alumne de la càtedra d'Antoni Rubió i Lluch i va plasmar en aquesta obra els coneixements adquirits a les classes del seu mestre. Si algú vol saber més coses de l'Oficina Romànica, pot fer com jo i espigolar al llibre de Narcís Iglésies, Epistolari de l'Oficina Romànica, de les Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Una part del contingut es troba a internet.

L'edifici del carrer Duran i Bas encara existeix i és conegut com La Balmesiana. És la seu de la Institució Balmesiana de Ciències Religioses i de l'editorial Balmes. Disposa d'una important biblioteca. És interessant, també, la llibreria oberta al públic, potser poc coneguda, però molt ben assortida, especialment pel que fa a llibres de filosofia i religiosos.