24.11.09

Elogi de la lentitud

La lentitud implica aprendre a badar, a observar, a perdre el temps en el sentit d'assaborir-lo. La frase és del llibre de Joan Domènech Francesch, Elogi de l'educació lenta.

L'autor, com podeu deduir pel títol del llibre, es refereix a l'escola, però en aquest temps que tant ens toca de còrrer, em sembla que que és bona cosa una mica més de lentitud a la vida quotidiana de grans i petits. Una lentitud que pot ser fer bé les coses, sense presses; que pot ser contemplació i per tant interiorització i goig;que pot ser aprofundiment;  que pot ser tantes coses, però mai mandra, descura...

La lentitud, a l'escola, faria nens menys estressats, menys competitius- i per tant, més segurs i alegres-, amb un bagatge  de coneixements assimilats i amb unes eines i destreses  adquirides al seu ritme, sense que assolir coneixements i destreses quedés estroncat per la necessitat d'anar tots corrent al mateix ritme.

Però també en altres àmbits, aquest badar, observar i assaborir el temps és important.

Hi ha un moviment de mares sobretot -els pares acostumen a sumar-s'hi després- que posen de relleu, amb el seu comportament, la bondat de tornar a alló que és més natural en la criança d'un nadó: part natural, alletament matern per cobrir les necessitats del fill, no de la mare, renuncia al treball fora de casa durant una bona temporada. Embadalir-se, badar -en el sentit d'abstreure's, encantar-se, mirant alguna cosa- és allò que poden fer aquestes mares amb els seus fills. I observar  quines necessitats tenen, com evolucionen. I perdre el temps contemplan-los, assaborint cada moment de la nova vida. Lentitud, gaudir del temps que passa...

Em dèia una mare que varen anar a un hotel a passar aquest cap de setmana sis o set parelles que es troben per compartir experiències d'aquesta manera de veure la maternitat i la paternitat. Cadascuna amb el seu nen de mesos. D'altres hostes de l'hotel estaven sorpresos i meravellats. Aquests nens no ploren. O gairebé no ploren. Poden expressar d'altres maneres allò que els passa, i les mares estan atentes a descobrir-ho. Són, de moment, nens feliços.

Penso que si m'agrada tant estar a Calders és perquè allà és més fàcil que a ciutat aquest badar, aquesta observació de la natura, aquest assaborir el temps, "perdent-lo" tranquilament llegint un llibre, per exemple.... A ciutat, l'observació, però, pot anar més cap a les persones. M'agrada anar en metro, encara que sembli una paradoxa, m'agrada, també, passejar-me pel centre, observant la gent, endevinant què hi ha al darrera de les cares cansades de les persones, dels retalls de converses que s'escolten. M'agrada perdre el temps, assaborint-lo, amb el tracte amb amics nous i vells. M'agrada la gent, les persones...

Aquest és el meu elogi de la lentitud.

Segurament tardaré alguns dies  a tornar a escriure, a no ser que trobi la manera d'enviar algun post des de Menorca.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada