consisteixen en córrer per muntanyes i valls fent la volta al Mont-Blanc en una sola etapa tot travessant tres països:Itàlia, França, i Suïssa.Un dels nostres es va inscriure a l'Ultra Trail du Mont-Blanc 2009, de 166 Km. i 9400 m. de desnivell positiu que es pot fer en un màxim de 46hores i que fa la volta completa al Mont-Blanc (equival a quatre maratons); l'altre, a Sur les Traces des Ducs de Savoie de 105 Km i 6000 m de desnivell positiu, que té unes característiques una mica diferents i ve a ser una mitja volta. Tots dos varen arribar fins al final aconseguint un resultat prou bo. La cursa emblemàtica, L'Ultra Rail, la va guanyar un jove atleta català de 21 anys, Kilian Jornet, un fora de sèrie, que va fer els 166 kilòmetres en una mica més de 21,30 hores.
Dos enllaços per si en voleu més informació: http://www.ultratrailmb.com/accueil.php
http://www.youtube.com/watch?v=5OHkRcJUZsM
De tots aquests muntatges em sorprenen algunes coses. La quantitat de gent que corre habitualment, amb allò que suposa d'entrenament, esforç, constància...En la majoria del casos el que importa no és tant guanyar els altres sinó quanyar-se a sí mateix: fer una marca millor que la de la cursa anterior, superar en minuts o segons la marca que un tenia fins aquell moment.
Podria semblar que és una mena de culte al cos, i en certa manera ho és, però donant un paper important a la ment. De fet són curses on els que corren van a mesurar la seva resistència física i mental, i cada vegada queda més clar que en la ment hi ha la clau de tot plegat. Sembla que és una bona manera de superar l'estrés de segons quines feines. Hi podria haver un perill, penso. Es pot pecar d'estar massa pendent del propi estat físic i oblidar-se una mica dels que conviuen dia dia al nostre costat, però això ja depèn de com un es plantegi les prioritats.
Un aspecte positiu és el companyerisme que s'hi viu, al menys en alguns casos. Moltes vegades les inscripcions es fan en grup, i tots sabem d'algú que ha renunciat a acabar la cursa per no deixar un company que no podia seguir per algun o altre motiu. O l'anar plegats en un moment en què sembla que ja no es pot seguir més. La companyia d'un amic ajuda a arribar al final.
En totes aquestes curses es procura que hi hagi un gran respecte pels paisatges i l'entorn. S'acostumen a buscar llocs d'una gran bellesa. Les fotografies que anaven arribant ho palesaven. Sense igualar aquestes del Montblanc, a casa nostra s'han fet algunes curses que permeten de córrer també per paisatges privilegiats; alguns dels títols són ja significatius: Cavalls del vent, Carros de Foc, Andorra Ultra Trail,etc.
Ara tot allò que fa referència a l'esport està summament tecnificat. Un ho pot controlar tot: el pes, les pulsacions, l'altitud exacte on es troba en cada moment... És important, però, que no s'exageri, em sembla. Que cos, ment i esperit vagin agermanats sempre.
Al Mont-Blanc hi havia una gran infraestructura i es podia fer un seguiment exhaustiu des d'Internet: on estava cada participant en temps real, els temps que anaven fent, quina posició ocupava, etc. Hem estat tota la família, petits i grans, pendents de portàtils i ordinadors tot el cap se setmana. Enhorabona a tots els que hi han participat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada