Religions a Kuching

A Malàisia, i per tant a Sarawak i a Kuching, la religió oficial és la musulmana, però amb llibertat de cultes. Hi varem ser a l'època del Ramadà: es podien sentir els cants o salmòdies des del minaret... I als hotels i restaurant anunciaven bufets lliures especials pel Ramadà a partir de certes hores del vespre...En alguna ocasió, no va dinar amb nosaltres una de les noies que ens acompanyava...suposem que per mantenir el dejuni...

Moltes dones portaven cobert el cap. Val a dir que el vel, que deixava al descobert tota la cara, era una peça més de la vestimenta femenina. Quan canviaven de vestit, també canviaven el vel. En varem veure de molt rics i elegants.

No varem tenir temps de visitar la nova mesquita que diuen que és molt bonica.

Al costat de la religió musulmana hi trobem les confessions cristianes.



Varem visitar la catedral catòlica de Sant Josep. És un edifici bonic i original, com podeu comprovar, amb una gran teulada molt inclinada, i un enreixat que substitueix les parets. Està habitualment tancada, però hi ha una petita capella del Santíssim sempre oberta. Cal descalçar-se per entrar-hi, com a mostra de respecte, tal com és costum al país.



Al costat de la catedral hi ha el col·legi de noies de santa Teresa. I un col·legi-seminari per a nois. I a l'altre costat el cementiri catòlic.




No massa lluny de la catedral catòlica es troba la protestant, dedicada a sant Tomàs, també amb alguns col·legis.

Com que hi ha una important comunitat xinesa, s'hi troben també temples i cementiris xinesos, aquests últims molt curiosos, amb uns petits edificis semicirculars de colors, que veiérem de lluny passant en cotxe per una carretera, però que no poguérem fotografiar.

Sarawak a TV1

El diumenge, després de dinar, fent zapping, ens varem trobar a TV1 amb una pel·lícula americana rodada a Sarawak. L'acció passa a principis del segle passat. El títol original és The sleeping dictionari.

No és pas una gran pel·lícula, i té algunes inexactituds històriques, però es poden veure imatges del paisatge i de les construccions tradicionals d'aquesta part de la illa de Borneo, quan el senyor del territori era el Rajà blanc Brooke, no sé quin dels tres que va haver-hi. També s'expliquen alguns dels costums d'un dels grups ètnics més característics: els iban. I els problemes entre el Rajà, anglès, i els colonitzadors holandesos d'una altra part de la illa, la que ara és Indonèsia.




Tampoc podien faltar a la pel·lícula les cases característiques dels iban, les "longhaus", com en diuen ara per allà (a la pel·lícula ho traduien com a "cases comunes"), amb la munió d'adults i de criatures que hi vivien; les dones iban, estilitzades i elegants, que contrasten amb els homes, que en moltes ocasions apareixen mig despullats i amb aire guerrer; les danses, la música tradicional...

També la selva, els orangutans, els rius, els kaiaks...



A la pel·lícula queda palès el sentit de l'humor dels habitants de Sarawak: encara el conserven i ho hem pogut constatar durant l'estada. També es conserva el contrast entre la delicadesa i elegància de les dones i una major "rudesa" entre els homes.

Un dels sopars del Congrés de Kuching es va fer en una reconstrucció, de cara al turisme, d'una "longhaus": varem seure a terra, disfressats amb indumentària que representava la dels iban, i ens varen obsequiar amb balls i música que se suposava que era tradicional...

Ens va fer gràcia la pel·lícula, encara que no la varem pas veure tota: no val massa la pena...

Escolars, uniformes...i hello!!

A Kuching hem vist escolars pel carrer, però també al pati d'una escola. I a Gyeongju coincidirem amb alguns grups de nois i noies mentre visitàvem edificis històrics i religiosos.



A Kuching. Al visitar la catedral catòlica varem veure d'a prop les alumnes de l'escola de monges. Eren al pati. Anaven amb en certa manera uniformades, al portar la camisa o similar de color blanc. Cridava l'atenció que hi havia noies amb vel -el país és oficialment musulmà- i d'altres sense. Pel carrer, prop del basar, hi havia mares que havien recollit els seus fills d'escola -no sé quines- i anaven uniformats de forma clàssica: faldilla blau marí, amb peto i camisa a sota, de màniga curta, blanca. Similar els nens, però amb pantaló curt (eren petits). A Kuching hi ha moltes escoles privades, al menys per la zona on ens varem moure nosaltres.


Explicat per gent del país: un malai, xinès de tercera generació, afirmava que Sarawak va començar a anar bé amb l'arribada dels missioners -suposem que primer els anglicans i després els catòlics- perquè varen fundar hospitals i escoles.


Un taxista, comentant un anunci d'una universitat australiana a Kuching, ens deia que era una sort que els nois i noies no haguessin de sortir de la seva terra per estudiar a la universitat. Abans, la majoria estudiaven a Austràlia.




A Gyeongju. Des de l'hotel, algun dia varem veure algun grup d'estudiants fent alguna marxa pels voltants del llac... I on sí que veiérem escolars -semblava que tots els de la zona s'hi haguessin desplaçat- fou l'últim dia, a Bulguksa, un antic santuari budista.


Es tractava de sortides didàctiques: anaven anotant informacions; semblava que feien una activitat amb pedres (estupes?)... Anaven més o menys en fila. Hi havia escoles mixtes, escoles de nens, escoles de nenes, nois i noies mig uniformats (samarreta del mateix color).. I això sí: tots, quan veien un estranger, saludaven, divertits, amb un repetitiu... Hello!

Algunes imatges

Malaysia i Corea

Aquí teniu un àlbum amb fotos fetes a Malàisia i Corea

De Barcelona estant

Retornats a casa, un cop vistes les fotografies i els pocs vídeos que hem gravat, m'agradaria fer un balanç del viatge i de l'estada a l'est asiàtic.

Hem visitat dues ciutats -i els seus voltants- de dos països, Malàisia i Corea. Més una passejada per Singapur -sense baixar de l'autocar- entre vol i vol.

I en pocs dies hem "visitat" també sis aeroports, sense comptar el de Barcelona: hem passat per tres aeroports coreans, dos de Seül i un de Gyeongju; un de Malàisia, el de Kuching; més dues parades a l'aeroport de Singapur, amb arribada a la terminal tres i sortida de la terminal dos d'anada a Sarawak, i arribada i sortida de la terminal ú de pas de Sarawak a Corea. De tornada a Barcelona, varem parar unes hores a l'aeroport de Moscou per canviar d'avió. Per tant, no té res d'estrany que hagi parlat d'aeroports i que ho torni a fer en aquestes reflexions finals.

El balanç del viatge és molt positiu: ni un problema amb els avions ni amb els vols. I cap problema durant l'estada als dos països.

Puc dir que conec Malàisia i Corea? No, rotundament. Viure durant aquests dies en dos hotels de luxe, i de la mateixa cadena, no ajuda a conèixer els països. Ni puc dir que conec les dues ciutats: ens han portat a visitar allò que la organització ha triat. Només quan ens hem pogut escapar pel nostre compte hem pogut intuir una mica com podia ser la realitat del país. També és cert que hem pogut conèixer llocs i ambients que pel nostre compte no hauríem conegut.

Hem conegut molta gent: la dels països que hem visitat i la que hem trobat als dos congressos, de tants llocs diferents...

Hem tastat menjars molt diferents, i d'altres que eren idèntics als d'aquí!

I més coses: a les televisions que podíem veure a l'habitació, en cap moment una notícia ni de Catalunya ni d'Espanya. Només un dia una, que ja explicaré, que pensàvem que era del Barça...però ni això.

N'anirem parlant.

De Malàisia a Corea, passant per Singapur

Aeroprt d'Incheon


Ahir vaig escriure des de l'aeroport de Singapur: ja devíeu veure que no hi havia accents a l'escrit. No n'hi havia a l'ordinador, i vaig escriure com vaig poder.


A la terminal 1 ens varem trobar amb problemes similars als que ens hauríem pogut tenir a casa nostra. L'amabilitat que varem trobar entre les persones de la terminal 3 qun varem arribar contrastava amb l'actitud del personatge que ens va atendre a la 1: menjava i bevia quan no tenia ningú a qui dirigir-se...Li donem la documentació i ens diu que necessitem visat per entrar a Corea, que no ens podia fer la targeta d'embarc. En Jordi insisteix que des d'Espanya no cal. Resposta: que si volem ens ensenya l'ordinador on surt que sí, i que hauríem d'anar al consolat de Corea a Singapur! Llavors li diu en Jordi que està inscrit a una reunió. Li ensenya la confirmació de la inscripció al congrés. Això va semblar que el convencia una mica i ens diu que mirarà què pot fer. Que esperem. Així ho fem: gairebé una hora. Finalment ens crida i ens diu, sense cap més explicació, que ja està arreglat.

El vol molt bé. L'arribada a l'aeroport de Corea una sorpresa. Els aeroports són com l'avançada del que serà el país.


Aeroport de Singapur

Si al de Singapur hi predominen les flors, el color, l'estètica... al de Seul, Incheon, predomina el verd de les fulles sobre el color de les flors... Sorprèn per la funcionalitat i els detalls.

Alguns exemples:

A la taula on es podien omplir els fulls d'immigració hi havia un parell d'ulleres de mirar de prop a disposició dels que les necessitessin.

A l'arribada, dintre d'un armariet amb porta de vidre, hi havia un desfibrilador, per si algú tenia problemes de cor...

Als lavabos n'hi havia un de més baixet que els altres, no sé si per als nens o per als que van en cadira de rodes... el seient de plàstic de la tassa del wàter té com una cinta de plàstic prim (com els de les bosses dels supermercats) que l'envolta. Quan acabes de fer-lo servir, prems un botó i automàticament per l'esquerra apareix un tros de protecció nou mentre l'usat desapareix per la dreta. (no sé explicar-ho millor) Això ja ho varem veure al Japó. La netedat és extrema.

Un coreà dalt d'un carret electric que anava provist d'un estri per a netejar el terra portava unes llargues pinces que li permetien de recollir els papers i dipositar-los al receptacle corresponent. S’entén que una gent que té cura d'aquests detalls deu ser una mica peculiar...


Aeroport de Gimpo

D'allà hem anat amb un autobús fins un altre aeroport, Gimpo. I aquí hem agafat un altre avió fins a l'aeroport d'Ulsan. Aquest petit aeroport sorprèn perquè està voltat d'una tanca de filferro espinós. Allà ens esperaven per dur-nos amb cotxe fins a l'hotel, que està a les afores Gyeongju (o Kyongiu), a una mena de complexe turístic al voltant d'un llac artificial.

De l'hotel, que és de la mateixa cadena que el de Kuching, us en parlaré demà. I també del que vagi descobrint de Corea. Em sembla que el salt de Malàisia a Corea permet de fer forces consideracions... Aquí s'hi troba una cultura mil•lenària sorprenent.

Comiat de Borneo

El hall de l'hotel

Avui, de moment tenim el dia amb més sol de tota l'estada a l'illa. Ja és cap el tard i no hi ha hagut ni nuvolades ni pluja.

En Jordi ha agafat, amb d'altres participants a la trobada, un avió a les 6 del matí per anar a visitar una planta de gas natural liquat a un altre poble i ara acaba d'arribar. I jo, juntament amb les altres tres acompanyants que aquests dies hem fet visites per la ciutat l'entorn, hem anat a veure els orangutans i a fer una excursió amb kaiak. S'hi han sumat també alguns dels homes que no han anat a visitar la planta de gas, més la gent de l'organització que s'encarrega de les visites turístiques: conductors de microbusos, d'autocars, fotògrafs, guies...En total més de vint persones.

Hem pogut veure cinc o sis orangutans de tots els tamanys (sembla que són una família de tres generacions): com menjaven, saltaven d'un arbre a l'altre, es gronxaven...Tot des de molt lluny.

Com que no es pot fer soroll per no espantar-los, semblava que ens trobéssim en un recinte sagrat!! Si he de ser sincera, més que els orangutans m'ha impressionat la selva. Tot i que no ens hi hem endinsat pas massa, quedaves corprès pels múltiples sons que arribaven i es confonien. I que de cop canviaven. Només pels sorolls que es senten es pot endevinar la vida que allà s'hi amaga. I no parlem de la vegetació.

Després, l'anada al riu a passejar amb el kaiak: dues persones a cada embarcació i totes dues remant. Molt bonic; una mica cansat pels que estem desentrenats, però bé. Gairebé una horeta per aigües bastant tranquil•les, amb algun ràpid per donar emoció a la sortida. Fins i tot s'ha volcat un kaiak sense altres conseqüències que l'ensurt corresponent, la remullada dels afectats i una cosa més per poder explicar. Una bona experiència.

Saravak i m'imagino que tot Malàisia s'està "venent" al turisme. A la zona nostra els hotels de luxe s'arrengleren un molt a prop l'altre. Com a tot arreu, les vistes als diferents indrets del país s'acaben portant-te a algun lloc on puguis comprar alguna cosa típica (avui a una fàbrica de ceràmica; ahir a uns botiga d'artesania variada: collarets, bossetes, vestits, camisetes...). I "venen", també, al turisme la seva recreació simplista de la història: un sopar a una longhaus, asseguts a terra al voltant de les taules baixes i rodones, amb balls i cançons suposadament tradicionals, i referències als caçadors de caps...que es va acabar traient a ballar i cantar a uns quants dels seriosos participants. Sort que a fora hi havia una terrassa amb el buffet i les begudes i, quan es va veure com acabaria tot, era fàcil anar-se'n cap a fora a prendre la fresca.

(Per cert que em varen cantar el "to you"(que diria l'Ada) tota la colla al començar el sopar. Hauré de recordar que l'any 2008 vaig celebrar l'aniversari a una recreació d'una longhaus deSarawak!!)

També a causa del turisme volien enderrocar unes casetes que hi ha a l'altra banda de riu cap a la dreta de l'hotel, molt boniques per senzilles....Enderrocar-les per construir-hi més hotels de luxe. I substituir, en la construcció de nous edificis, la fusta (per preservar la selva) pel ciment. Fa pena pensar en el sud est asiàtic envaït pel ciment!!! És clar que cal preservar la selva, però...Per altra banda, el turisme dóna feina a moltíssima gent....

Parlant d'hotels: no n'hi ha només de luxe i a l'estil occidental, Se'n poden veure molts de aparentment senzills i amb l'estil de les cases tradicionals de la ciutat: semblen una botiga i un pis a sobre i posa el rètol d'hotel. Com que més lluny de la costa, a l'interior, hi ha encara moltes zones de naturalesa gairebé verge, hi ha un turisme de motxilla i cames que utilitza aquests hotelets.

Una altra cosa que pot semblar curiosa és que no semblen pas massa enfadats amb els britànics. Més aviat sembla que senten agraïts (potser perquè gràcies a un britànic varen acabar amb els caçadors de caps) i alguns almenys orgullosos de pertànyer a la Commonwealdh: quan van pel món els tenen més respecte.

I finalment, i és important en aquests moments. Viuen a la Malàisia de Borneo persones de moltes ètnies: els iban, que són un 30% de la població, que varen venir de Indonèsia; molta xinesos que de sempre varen comerciar per aquestes terres; els penan, nòmades de la selva, indis, blancs....I no hi ha cap problema. També conviuen pacíficament persones de religions diverses: la musulmana que és l'oficial; la catòlica i altres grups cristians, el budisme, i segurament alguna mena d'animisme. Les persones del país que ens han acompanyat aquests dies: conductors, guies,etc. insisteixen en el mateix: aquí no hi ha conflictes. I t'expliquen: el meu pare és mig iban, mig xinès; la meva mare...similar. I també entre les religions sembla que no hi ha problemes. Avui ens deia un conductor per explicar-nos-ho. Cap problema: la meva dona era cristiana i jo musulmà i cap problema: ens varem casar.....i llavors ella es va convertir a l'Islam!! És clar: cap problema!

A l'habitació de l'hotel, a l'angle del sostre que hi ha a l'esquerra del finestral, s'hi troba una fletxa verda que posa KIBLAT (Meca). I a l'hotel i a la major part dels llocs on hem menjat mai hi ha carn de porc. I a molts restaurants, al del nostre hotel també, ofereixen sopars del Ramadà. Oficialment el país és musulmà. No hem visitat la mesquita que diuen que és molt bonica. La catedral catòlica és moderna i original, sense parets. Al costat de l'hotel tenim un temple xinès, i varem passar per davant d'allò que en diuen aquí l'església cristiana. Tant els catòlics com aquests últims tenen escoles molt grans amb jardins, al costat de l'església.

Avui ens han ensenyat per fora una Universitat Australiana. Estan molt contents de tenir-la aquí: abans els nois havien d'anar a estudiar a Austràlia. Ara poden fer-ho més a prop.

Si tot va bé, demà el Jordi podrà veure alguna cosa d'aquestes terres. I a les quatre anirem cap a una altre cultura asiàtica, molt més rica, segurament. Aquí, més que cultura -tot allò que és creació de l'esperit humà-, allò que s'hi troba és naturalesa, rica, variada, exuberant, aprofitada per l'home durant molt temps per a sobreviure i ara explotada per la indústria turística, no per sobreviure, sinó per viure bé.

Aquestes estades a llocs exòtics per a feina, tenen un inconvenient: no pots veure gairebé res del que voldries. I sabent totes les meravelles naturals que sembla que es troben a la part de l'illa de Borneo que pertany a Malàisia, suggereixo als qui teniu ganes d'aventura i naturalesa verge, i de conèixer gent encara a una mica "salvatge" (en el bon sentit de la paraula) que hi feu una escapada...una mica més llarga que la nostra.

Fins a Corea, si Déu vol (amb permís de la Mia)

Pinzellades

Estem tenint dificultats per tenir-vos informats. La connexió és molt lenta i a vegades falla.

De moment hem tingut uns dies bons. El matí acostumem a tenir el cel relativament clar. A mesura que va augmentant la calor es va ennuvolant i gairebé cada dia acaba plovent amb vent molt fort durant una estona. Després para.

Quatre coses, perquè no tinc gaire temps.

Segueixo pensant que la gent del país és molt amable i servicial, no servil.
Avui hem fet un vol per la ciutat. És petita i amb poques coses importants per visitar. Potser allò que destacaria seria la visita al Museu etnològic: petit, però prou interessant per saber com es vivia a aquest país abans que hi arribés un angles aventurer que els va canviar la història: James Brooke.

Ahir mentre els que participen a la reunió treballaven, quatre dones més la guia i el xofer i algunes persones més varem anar al mercat a comprar els ingredients per a fer el dinar a una casa antiga, restaurada, de les característiques de la zona -no una longhaus, que ja explicaré un altre dia què és- que l'han convertit en una "casa rural" de luxe. El mercat una meravella com acostuma a passar a tots aquests països. I el menjar típic de per aquí, molt bo.

Al vespre, una mena de show, amb sopar, que ja explicaré quan torni.
Si puc us enviaré algunes fotos. I deixo les reflexions per més endavant.
Demà els orangutans i el kayak.