25.3.09

Els captaires

L'any passat, un dimarts, a dos quarts de deu del vespre. Carrer Balmes de Barcelona.

Hi ha dos homes a la porta d’una església demanant almoina.
Passo de llarg. I em sento recriminada per un d’ells. Bona nit, i que li aprofiti el sopar i el dormir. Penso seguir endavant, però reculo i em quedo mirant l’home que m’ha “agraït” d’aquella manera que no li donés res. Comença una escena surrealista, però que posa en evidència la part més mesquina que tots, pobres i rics, podem portar a dins: enveja i rancúnia.

Els dos homes parlen català i jo diria que són catalans. Un d’ells, alt i prim, va força ben vestit. L’altre -el meu nou “amic”-, més deixat i mal afaitat, té una vivor i una força al parlar que li manca al seu company de porta.

No us enfadeu, mare –així em diu-; és que dormo al carrer, i no puc fer cap àpat calent al dia. Podeu creure’m. Pregunteu-li al mossèn que diu la missa. No tinc feina, fins que pugui anar a collir olives. Només us demano que m’ajudeu. Recorro a les preguntes de rigor: I Càritas? I els albergs? Em respon amb explicacions llargues: He estat malalt, no pots estar sempre en un lloc d’aquests...Mireu, amb 15 euros, aquí a prop hi ha una pensió on puc sopar i dormir. No us enganyo, pregunteu al mossèn, ni bec ni fumo, mare, em podeu ben creure...Aquest no sé perquè demana...Té una pensió, té família, dorm sota teulada. Jo dormo al carrer. Si em doneu quinze euros aquesta nit dormiré i soparé. Déu sap que no us menteixo...

Tal com m’ha passat altres vegades em deixo convèncer no pel captaire, sinó per la persona que hi endevino a l'interior. Miro el bitlleter i com que no en tinc quinze n’hi dono vint d’euros. M’ho agraeix, però no pas servilment. Em fa sentir com si només hagués fet allò que calia.

I llavors inicia l’atac l'altre captaire, llarg i prim, educat i més untuós: Doneu-me quinze euros a mi també!!.. Home, si vos no els necessiteu amb urgència...li dic jo. Doneu-me també quinze euros.... insisteix. I ara! -diu el seu company- no en feu cas, no els hi doneu pas! Ell te una pensió i dorm sota teulada! I jo li dic al més educat: Mireu, us en dono cinc, que és el que em resta. I llavors, m’encaro al meu nou “amic” que ja podrà sopar i dormir a la pensió gràcies als diners que ja li he donat i li demano que comparteixi amb el seu company allò acaba de rebre i que li "regali" els cinc euros que ell no necessita per aquella nit. Que és bo que compartim...

És com si hagués pensat que m’havia begut l'enteniment. Ell donar cinc euros a aquell que té pensió, dorm sota teulada, té família i a més a més només apareix a última hora, quan ell cada dia a la sortida de totes les misses està allà present per demanar?!... Surt el mossèn per tancar la porta, amb un paper als dits amb unes feines per si poden fer-les. Ningú pot. I el captaire descarat encara hi torna: És veritat o no que aquest té una pensió, que...? El mossèn assenteix. El captaire llarg i prim, tot baixet, va dient: Doneu-me vint euros com a ell... I el que ha d’anar a collir olives replica: Si al menys cobres 300 euros al mes....

Marxo amb la mala consciència de no haver previst el greuge comparatiu. I amb la amargor de comprovar fins a quin punt al cor humà s’hi pot instal•lar el ressentiment i l’enveja . Sento la veu del meu amic captaire que crida: Vigileu, mare, que us segueix... I cada cop més lluny la remor de les passes del pidolaire educat i untuós....

1 comentari: