Viatge a Madrid

Feia temps que no anava a Madrid per carretera. Anar i tornar en cotxe, si hi ha més d'un conductor, no es fa pas massa pesat.

El paisatge ajuda a entendre la gent i els pobles. La terra ens marca i ens condiciona.
No podem ser iguals els catalans que els aragonesos o els castellans, per exemple. Perquè és diferent la terra en la que vivim. M'han sorprès els voltants de Saragossa (aquest cop no he passat a l'altra banda de l'Ebre). Es respira riquesa per tot arreu. Polígons i més polígons envolten la ciutat, al costat de l'Ebre. En contrast amb l'aridesa de les terres per on va passejant-se la carretera camí de Castella.

I entre Aragó i la planúria de la "meseta", el petit territori de la província de Sòria, prop del Jalón. La terra perd el seu mono color i els ocres es barregen amb terres més rogenques i amb el verd fosc dels "encinares".

Madrid amb un tràfic terrible. Carrer Serrano i Castellana en obres, fan intransitable aquella part del centre. Els taxistes, desesperats. I els que anàvem en cotxe, també.. Pensava que si a Barcelona es duu a terme la remodelació de la Diagonal i els canvis que es rumoregen al Passeig de Gràcia pot passar el mateix que ara passa a Madrid. L'alcalde Hereu ho hauria de tenir en compte...

De tornada a Catalunya l'evidència que cada vegada el nostre territori s'està saturant més. Cada cop més habitants en pocs quilòmetres quadrats. La plana de Lleida encara potser se'n salva; però quan un s'apropa a Barcelona la sensació d'ofec és cada cop més gran.

A Madrid, un exemple de residència per a gent gran. Depèn de l'embaixada de França. Àmplia, clara, posada amb bon gust, habitacions com petits apartaments, on cada resident manté la seva identitat i la seva independència mentre li és possible. Entren i surten quan volen -només cal avisar si hi van o no a dinar o a sopar o si tornaran tard al vespre- i on cada persona es tractada amb respecte i afecte. Si no fos per l'edat dels que hi viuen, recordaria més una residència d'estudiants que una residència de vells.

Allà varem visitar la nostra cosina periodista, catalana trasplantada a Madrid des de la seva joventut. Farà 90 anys aquest estiu: encara col·labora en unes quantes revistes. A l'habitació, una màquina d'escriure electrònica i una cadira giratòria que s'ha portat de casa seva. Ara està començant una novel·la... Estic segura que la seva "mala salut de ferro" no li impedirà d'acabar-la...