Era un vespre a la sortida d'un funeral a una església prop de la Facultat de Geografia i Història de Barcelona. Estava parlant amb un conegut i va parar-se un moment un senyor, que parlava català, ben vestit, que amb una veu baixeta, com aquell qui passa i saluda un conegut, ens va demanar dos euros per poder-se comprar un entrepà. Jo no portava res, però el meu conegut li va donar alguns euros; el que ens ho va demanar va donar les gràcies i va marxar discretament. Llavors em va comentar el meu conegut: estem molt malament, hi ha molta gent, fins ara treballadora i fins i tot benestant, que no en té ni per comprar-se menjar.
Em va sorprendre molt l'escena. Era com si un meu germà o un meu fill, haguessin de demanar caritat per poder sobreviure. Aquesta pobresa gairebé no es veu, és discreta, vergonyosa. Però sembla que creix cada vegada mes.
L'altra escena, la de gent amb "aspecte de pobre" demanant pel carrers o esperant al vespre a les portes dels supermercats quan estan a punt de tancar és cada cop més freqüent. O colles d'homes i dones asseguts a carrers o places amb aparença de no fer res durant tot el dia...
Poca cosa més puc dir. Potser ens caldria a tots tenir els ulls més oberts i saber mirar aquesta altra gent del carrer: prescindir d'alguns capricis i ser més generosos...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada