9.3.10

La neu, un regal?



La neu és sempre un regal. Veure caure les volves, amb aquella suavitat o amb aquella força; veure com una teulada, un jardí, un carrer, un terrat es va convertint en una realitat diferent, blanca, pura, silent, és empre un espectacle que té quelcom de meravellós. Ahir, que vaig sortir a quarts d'una, sota una nevadeta lleugera, vaig entrar a un cafè per refer-me una mica del fred mentre esperava la persona amb qui havia quedat. Una noia, amb accent sud-americà, refugiada també al cafè, estava fascinada amb la neu. Semblava que era la primer vegada que la veia a la seva vida.

De tornada a casa, els crits dels alumnes que jugaven al patí de les escoles eren diferents dels habituals. Ja a la tarda, a la sortida de les classes, quan la neu havia quallat a carrers, teulades, terrats i plantes, i des de casa la nevada que queia no deixava veure el Tibidabo, les exclamacions dels més joves que no havien vist mai tanta neu a Barcelona eren de sorpresa, d’admiració i d'alegria.

He fet una foto del meu carrer ben blanc i només amb les petjades d'un caminant solitari. També n'he fet dels jardins de les torres del davant que em permeten de gaudir d'arbres, flors i plantes, només perquè els propietaris no han caigut en el "parany" de l'especulació. No saben pas com els agraeixo que s'hagin mantingut fidels a les seves cases quan al seu voltant els antics jardins de les finques de les cantonades s'han convertit en construccions de ciment. No fa gaire vaig sentir el primer cant d'ocell de la temporada primaveral.

La neu és un regal. Una nevada a la ciutat, i a tot el territori, anunciada, però sense que les autoritats corresponents s’hagin preparat per les adversitats que pot comportar, és una petita desgràcia, és com un regal enverinat. No a causa de la neu. A causa de la descura, la improvisació, la manca de lideratge, de responsabilitat i de no sé quantes coses més.

Fa vergonya sentir el senyor Boada, amb aquell to mig "xulesc" mig displicent, explicar com anaven les incidències. La culpa no era de les autoritats que, sabent que nevaria havien d'haver previst què fer per evitar sorpreses; la culpa semblava que era ben ve dels ciutadans, perquè des de la Generalitat ja els havien avisat que nevaria. Com si la feina de la Generalitat, davant d'un esdeveniment que se sap que vindrà i que pot portar molèsties, repeteixo, com si la feina de la Generalitat fos només la d'informar abans, informar després i mentre tant, no fer absolutament res, defugir tota responsabilitat, deixar que els esdeveniments- la nevada en aquest cas- seguissin el seu curs, sense mirar de controlar-ne els efectes adversos.

Algú ha informat d'on estaven preparades les màquines llevaneu? Se sap quines mesures es van prendre? On eren els Mossos? On són habitualment els Mossos?

Però no passarà res més. Ningú dimitirà. I si a algú se li acut de fer el gest de presentar la dimissió, el senyor Montilla s'encarregarà de no acceptar-la....I així va tirant, sense lideratge, aquet pobre país nostre.

Malgrat tot, la neu és un regal que permet que recuperem al menys per uns instants, la mirada sorpresa, alegre, il•lusionada, pura dels infants.

1 comentari:

  1. Avui he sortit de Barcelona per anar a Vic i a mesura que hi arribava feia bonic veure el paisatge nevat. Abans d'ahir vaig haver d'anar a Girona i havien patit molt per culpa de la nevada. Ja es veu la bellesa té les seves clarors i les seves ombres.

    ResponElimina