Per raons diverses -proves mèdiques, operació de cataractes- ens ha tocat últimament de passejar-nos per hospitals i consultes mèdiques. Feia temps que no ens tocava. El món mèdic i "paramèdic" és interessant d'analitzar...
Una cosa que em molesta de manera especial és la desconsideració vers els pacients d'algunes de les persones que treballen als hospitals. No em refereixo a mala praxis mèdica. Segurament són gent molt competents, però en alguns casos -perquè no vull generalitzar- els falta la delicadesa necessària cap el malalt.
Recordo la queixa d'un senyor gran, a qui havien operat d'una fractura. Com que l'anestèsia no era total, anava sentint tots els comentaris i brometes que anaven fent els cirurgians, com si treballessin amb un maniquí en comptes d'una persona. I li va doldre ser tractat d'aquella forma. O algunes infermeres i auxiliars d'infermeria que van comentant a l'habitació del pacient com han passat l'últim cap de setmana... O el metges que va fent el reconeixament del malalt que ha anat a la seva consulta i no és capaç d'explicar res del què li troba, si no és a partir de preguntes insistents de l'afectat.
Però, a més a més, actualment, abans de patir cap mena d'intervenció, cal fer un acte de fe absolut en el metge. O potser és que els metges estan tant poc segurs d'ells mateixos que obliguen -literalment- al pacient a signar uns documents que no deixen al malalt cap mena d'arma per actuar en cas d'una praxis mèdica negligent o desafortunada. Si no signes, no hi ha intervenció.
I, finalment, allò que jo em nego a fer és signar en blanc, com demanen normalment, abans que el pacient hagi parlat amb l'anestesista. En dues ocasions, la justificació ha estat que es fa "per guanyar temps". El primer cop m'hi vaig negar: representava que signava que el metge m'havia explicat la mena d' anestèsia que podria necessitar segons com anessin les coses, quan jo no havia vist el metge que m'havia de fer la prova i per tant no m'havia explicat res. La noia del taulell, molt amable, em va dir que d'acord, que hi tenia tot el dret i que ja parlaria amb el metge. I així va anar. La segona vegada, la veritat és que no tenia ganes de baralles i vaig signar, encara que de mala gana.
Potser tota la medicina està una mica deshumanitzada, encara que a vegades infermeres amb tota la bona fe et tutegin d'entrada i et diguin "cariño" a cada moment, fins i tot et petonegin sense que gairebé et coneguin pensant que això et farà sentir millor. La veritat és que a mi això encara em fa sentir més malament: és una manera de devaluar les mostres d'afecte i d'utilitzar-les amb finalitats interessades.
Tot això són coses que comporta la medicina moderna. Però sort en tenim de metges, infermeres i hospitals!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada