Noranta-un anys dedicats als altres, sense estridències, fent ben feta la feina, exigint, comprenent, servint, aconsellant, sense voler ser cap nosa per a ningú...
Quan va estar al col·legi de Girona, les alumnes li deien "la justa". A les classes mai va tenir cap problema: la seva presència menuda emanava autoritat. Exigia molt, però també donava molt: afecte, consell, companyia... A la família, als amics, a les persones de casa seva, als seus alumnes, a les famílies dels seus alumnes...
Amb ella es podia parlar de tot. Tenia l'esperit jove, la intel·ligència clara i un sentit comú, un seny, molt especial.
La seva família era molt àmplia: nou germans, quatre dels quals encara vius; gairebé una trentena de nebots; un nombre difícil de saber de renebots; una bona colla fills petits de renebots... Sense contar els cosins i els "sobrevinguts"... Per tots s'interessava i preguntava... Els que érem allà tots teníem algun record especial d'ella: la frase que ens va dedicar, el consell que ens donà, la seva visió tant serena de les vivències durant la gerra civil...
Un greu vessament cerebral, del que es va recuperar només en part, li va fer perdre la seva vivor i autonomia, però no pas l'afabilitat, la discreció, l'agraïment...
Un cop acabada la carrera, després de la guerra civil, decideix fer-se religiosa Carmelita Vedruna. Viurà a Terrassa, Girona, i sobretot a Ripoll. Tant catalana ella, serà sempre la "Madre" Torra per a tothom.
Després de la Missa al Monestir, les religioses, professors i la família l'hem acompanyat al cementiri. Mentre ha durat el moment desagradable, per antiestètic, de veure com amb paletades de ciment tapiaven el nínxol, les seves companyes del col·legi de Ripoll han fet més amable l'estona acomiadant-la amb cants religiosos...
És dolça la mort quan, com en aquest cas, ens empeny a donar gràcies a Déu per la vida de la persona que ens deixa i que ens ha fet una mica millors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada