Els tresors de la infantesa

Era l'aniversari d'una néta -sis anys-. Feia poc que havien passat els Reis i casa seva encara estava plena de regals. Alguns encara amb olor de nou i de moment oblidats. D'altres, de tant jugar-hi, ja s'havien mig espatllat o se n'havien extraviat algunes peces... Què puc regalar-li...si ho tenen tot! Consulto la mare: Si vols, una disfressa...sempre va bé. Els encanta disfressar-se.

Començo a cercar la disfressa. I vaig tenir sort.
A una botiga de joguines del barri, petita, que encara és portada per la mestressa "de tota la vida" i que tenen gènere de qualitat, pregunto. M'ensenyen vestits diversos, i em crida l'atenció un vestit d'època, que no és de princesa, sino de reina; ni rosa ni blau, sinó amb uns colors vermellosos i daurats, amb màniga tres quarts i amb un volantet...original i elegant. El trobo una mica car, però, com que està rebaixat perquè és... de la temporada passada!!, me'l quedo.

A les festes d'aniversari passa com per Reis: hi ha tants regals, que es desemboliquen, es miren un moment, es deixen de banda i es torna a jugar amb les joguines i jocs habituals. Però aquesta vegada, com que no podíem ser-hi el dia de la festa, varem avançar el regal al dia abans, quan a casa només hi havia els pares i les tres germanes. Arribem amb un paquet una mica gran. La néta, nerviosa, l'obre i es queda meravellada, literalment. Tothom fa elogis del vestit... Intentem que se'l posi...però s'hi nega...Després, ens diu. El penja d'un penjador, que no es rebregui...i gairebé l'amaga. Al cap d'una mica -no són massa petoneres- se m'apropa, em fa un petó i una abraçada i em diu: Moltes gràcies!

Aviat comencen els "problemes": ningú pot entrar allà on ha penjat el vestit, no fos cas que se li fes malbé. No es pot penjar a l'armari perquè s'arrugaria... manté ben lluny la seva germana petita: té por que l'embruti...

Ja han passat dies i a hores d'ara el vestit encara està al mateix lloc. L'endemà del dia del regal, quan es va llevar, el primer que va fer va ser anar a fer-li una abraçada. Varen aparèixer tots els amics convidats a la festa. No se'l va pas posar. L'ensenyava de lluny i prou.

Fa poc hi vaig tornar a casa seva. Li vaig demanar a la nostra néta que es posés el vestit amb l'excusa de fer-li una foto. S'hi va negar. La seva raó és que si no se'l posa no li pot passar res al vestit (suposo que vol dir que no se li podrà tacar, embrutar, descosir...) A vegades contesta que ja se'l posarà quan sigui més gran, com si el vestit pogués créixer amb ella... Encara és al mateix lloc que el primer dia: pot veure'l, tocar-lo una mica...i prou.

Aquest tresor de la néta mitjana m'ha recordat els tresors que tots hem tingut de petits. Jo recordo una xinel•la de ras blau cel, que devia fer mig pam. L'empenya estava coberta de pedreria i perletes...i al lloc del taló i havia com un coixinet, del mateix ras, per les agulles de cap. Em sembla recordar que va ser regal d'una monja, amiga de la meva mare. Per mi, la suavitat de la roba i la brillantor de les pedres la varen convertir en un veritable tresor. I si hi sumem el nom, tant eufònic al meu gust...era un regal perfecte. No sé com va desaparèixer...

D'altres tresors no ho són per la bellesa, sinó que no se sap massa perquè. Recordo que un meu germà, de petit, per Reis demanava sempre un pot de talc. Era un tresor efímer: la seva màxima il•lusió era poder fer caure el talc, com la neu, sobre les rajoles del menjador i omplir-les de blanc, sense que ningú li pogués dir res.

N'hi ha alguns d'aquests tresors efímers dels qual ja gairebé no se'n pot gaudir. Si desapareixen els termòmetres de mercuri – als hospitals encara els fan servir- ens perdrem la fascinació de veure la constel•lació de boletes platejades que es formen quan el termòmetre es trenca, i el joc d'anar-les ajuntant o multiplicant segons el gust de cadascú. Era un dels alicients de quan els nens per unes angines es quedaven a casa i feien llit...