Maragall, Molt Honorable

Maragall és una d'aquelles persones que no deixa indiferent. Ha tingut partidaris i detractors. Amics i enemics. Ha "anat a la seva", però ha fet coses..
Algunes, quan era alcalde, de molt bones. D'altres potser no tant. S'ha equivocat, i ho ha reconegut. Però és millor això que no pas no fer res. I és bona cosa crear entusiasme i ganes amb la paraula i els fets. Encara que a vegades un s'equivoqui. Vull deixar clar que jo no l'he votat mai, però li reconec alguns mèrits.

Que ningú ho entengui malament. L'Alzheimer és una malaltia duríssima per a tothom, especialment en algunes de les seves fases. Molts l'hem viscuda en persones properes i no desitgem que entri a cap casa. Però hi ha un moment o uns moments -al menys en alguns casos poden ser-hi-, en els quals les persones que la pateixen mostren una tendresa -que potser abans quedava inhibida- commovedora. Recordo un besavi a qui varen posar a la falda una besnéta de pocs mesos: la va agafar amb tota la tendresa i no volia deixar-la anar, de por que els altres li fessin mal.

Torno a en Maragall. Aquest matí, a una botiga, una venedora estava inquieta per la presència d'un home a la vorera que mirava amb insistència amunt i avall. Finalment, la dependenta s'ha adonat del què passava. Hi havia el President Maragall que semblava adreçar-se cap els jardinets de la plaça: aquell home devia ser l'escorta. Això l'ha tranquil•litzat, però la presència d'en Maragall seguia intrigant-la. De cop em comenta, sorpresa: Va amb una senyora molt gran...

Efectivament, el President Maragall travessava el carrer acompanyant una senyora baixeta, molt gran, que caminava encorbada, amb bastó, i de bracet d'una dona més jove. Pasqual Maragall s'havia d'inclinar per agafar la senyora per l'espatlla...i per ajudar-la a creuar el carrer tot protegint-la. Un cop hagueren arribat a l'altra vorera, el President les deixà: elles seguiren el seu camí i Maragall s'assegué a un banc assoleiat de la plaça mirant passar la gent...

El suposat escorta, mòbil a l'orella, seguia vigilant de lluny. La dependenta em diu, sorpresa: No anava amb ella... només ha ajudat a aquella senyora a passar el carrer!! No deien que tenia Alzheimer?? He intentat dir-li que només està en una primera fase...I he pensat que potser no ho entendria si li comentava que a vegades s'aprenen moltes coses de les persones amb Alzheimer.

Quan he passat davant el President, he estat temptada d'asseure'm al seu costat al banc i dir-li que tenia ben merescut el títol de Molt Honorable per la seva humanitat. L'ull vigilant del suposat escorta m'ha fet desistir. Només l'he saludat amb la mà, una mica emocionada pel seu gest afectuós vers la senyora velleta, com qui saluda un vell amic.