Record de Boí

Varem començar a anar a Boí deu fer més de vint-i-cinc anys. Ens hi estàvem quinze dies del mes de juliol a un pis llogat en una casa que hi ha al començament del poble.
Els fills eren encara prou joves per poder anar tots junts de vacances. A vegades se'ns hi sumaven els avis o algun cosí o cosina o algun altre familiar. A alguns ens convenia d'anar al balneari de Caldes a "prendre les aigües" o a "fer cures". I a tots ens venia molt bé de passar aquells dies a plena muntanya. Al cap d'uns anys varem deixar d'anar-hi.

Els records de Boí per a nosaltres son inesborrables per senzills. Hi havia al poble una única botiga on venien gairebé de tot i que la gent en deia "El Corte Inglès". I el lloc on anàvem a buscar la llet acabada de munyir –aquella llet que tenia una nata que es podia menjar untada sobre el pa- a casa la Nuri. Un estiu, la Nuri ens va regalar l'últim gosset que li quedava d'una camada -els altres havien anat a parar al riu- i ens el varem endur a Barcelona....Es deia Top.

Tot a tocar la plaça. La Plaça de Boí. Allà on alguns caps de setmana hi havia tanta gent que semblava la plaça de Catalunya. Lloc de trobada amb els qui venien d'excursió.En una ocasió em va reconèixer un antic alumne meu, ja casat i afillat. I lloc de reunió, al vespre, quan els més joves -recordo un noiet que es deia Manel- i d'altres ja una mica més grans jugaven a donar cops a la pilota.

Acostumàvem a fer passejades nocturnes pels voltants del poble, moltes vegades cantant pel camí; em sembla que és un dels últims llocs on varem veure cuques de llum als marges de prop de la casa.
Després, les excursions: a Aigües Tortes, a algunes ermites mig perdudes per la muntanya... La casa on vivíem estava a tocar una carrerada i un dels dies de la primera quinzena de juliol, podíem contemplar l'espectacle dels ramats d'ovelles que feien la transhumància cap a les pastures d'estiu.

I les festes. Un any hi varem ser per l'aplec de Sant Nicolau. No havíem pogut viure mai les festes de les Falles (o faies) que a Boí es feien per Sant Joan, però sí que algun any varem arreplegar les de Taül...Una delícia...

Hi he pensat perquè el nostre fill més jove s'hi ha apropat aquestes vacances de Nadal i ens ha enviat fotografies. Sortosament l'estació d'esquí no ha canviat massa el poble, al menys aparentment. A la foto que hi ha al principi del text s'hi pot endevinar la casa on vivíem -la que es veu més al fons i que queda a tocar del campanar- exactament igual que fa vint-i-cinc anys.