Llibres amb història II

El llibre del que parlo avui porta el número 245 de la biblioteca paterna..
Va arribar a les meves mans un cop em vaig casar i vaig tenir fills (i filles). Me'l va donar el meu pare. Però de fet ja me l'havien regalat molt temps abans.

Es tracta d'un exemplar, enquadernat amb tapa dura, del fascicle Cançons i Jocs cantats de la Infantesa, el volum XLII de MINERVA, Col·lecció Popular dels coneixements indispensables, publicat per l'Editorial Poliglota el 1923. Els autors: Aureli Capmany i Mn, Francesc Baldelló. El llibre porta una dedicatòria: Pel nostre "nano", el Dia del Llibre de 1942. El "nano" va néixer el setembre i va ser una nena. Llavors les ecografies encara quedaven molt lluny.

Fins aquí podria semblar que només es tracta d'un record personal, sense més importància, i que posa de relleu que ja abans de néixer els pares pensaven en el fillet que venia.

Però jo diria que el llibret ens diu moltes més coses, per la data de la publicació i per la data de la dedicatoria..

Posa de relleu que la cultura d'un poble no es mor si la gent sap conservar-la -encara que sigui congelada- o recuperar-la en moments difícils. A casa, el català i la cultura catalana hi varen ser sempre presents, amb tota naturalitat, un cop acabada la guerra civil. Val a dir que teníem el privilegi de ser fills i néts de llibreters i que per aquesta raó era més fàcil poder gaudir de llibres anteriors a l'any 39. I aquest n'és un exemple.

Ens parla també de la importància de tota la gent que a finals del segle XIX i principis del segle XX va dedicar-se a recopilar i estudiar "la rica varietat de literatures i músiques populars", tal com afirma als Preliminars, Aureli Campmany. I afegeix: "Mainada catalana: aquest llibret és per a vosaltres; les cançons que hi trobareu són aquelles mateixes que cantaven els vostres avis quan eren petits com ho sou vosaltres ara".

Moltes de les cançons (i jocs) que apareixen en el llibret, que cantaven els avis dels nens de l'any 23 i que els pares em varen ensenyar a mi, ara les segueixo cantant jo als meus néts. D'altres les aprenen a l'escola. Des de "Arri, arri tatanet", fins a una gairebé desapareguda "Tres passos n'he fet enrera", passant pel "Plou i fa sol", "Una plata d'ensiam" o "Dalt del cotxe n'hi ha una nina". La cultura popular transmesa de pares a fills, generació rere generació...

Malgrat dificultats i prohibicions, si hi ha voluntat de ser, tard o d'hora s'acaba guanyant el terreny perdut. Sempre, penso, que la cultura vagi per davant de la política. I que siguem prou imaginatius per sobreviure a la globalització.