12.11.08

Potència i Acte

No tenia por de les dificultats: el què l'espantava era l'obligació d'haver d'escollir un camí. Triar-ne un significava abandonar-ne d'altres. És una cita de Claudio Coelho al llibre de la Victòria Cardona Som avis, ara editat en castellà amb el títol Conciliar la vida familiar.

M'ha recordat una discussió entre nosaltres i el professor a una classe de Filosofia, els anys de l'antic ...i tan antic! batxillerat: si era millor "la potència" o "l'acte". Ara no sé perquè associo acte a Aristòtil i potència a Plató, però això no fa el cas. O potser sí.

La infantesa, l'adolescència és l'època de les potencialitats: tots els camins són oberts; el ventall de possibilitats és enorme...Il·lusions, projectes, somnis, plans... I de mica en mica cal triar: encetem un camí i hem de deixar-ne d'altres... No sempre les tries suposen exclusió, però moltes vegades sí... Nosaltres, adolescents, trobàvem molt millor la potència que l'acte...

Si la potència no es converteix en acte és estèril. Per tant, l'acte és superior a la potència.... Recordo el meu desencís....Ingènua de mi, jo era, també, partidària de la potència.

La maduresa suposa convertir les potències en actes i abandonar, a vegades provisionalment i d'altres de forma definitiva, aquelles potencialitats que cadascú porta a dins...

Hi ha qui no acaba de madurar mai: manté il·lusions, somnis, plans...que no duu a terme per no matar potències... No acaba de triar... no es compromet...No li agrada "l'acte" realista... Així, cap d'aquestes potències es convertirà en acte... I s'anirà escolant el temps sense fer res massa profitós...O anirà vivint diverses relacions de parella que mai és convertiran en definitives...

D'altres maduren amb dolor: elegir alguna cosa que agrada no compensa el dolor d'abandonar les potencialitats que no es convertiran en acte. Quan els adolescents encara podien triar què volien estudiar i no era la societat qui triava per ells, jo havia vist plorar a gent en el moment d'escollir carrera: els agradaven tantes coses...

També hi ha qui té tan clar des d'un principi allò que vol, que, precisament, desitja sobretot que arribi el moment de poder convertir en "acte" allò que de moment és només una "potència". Aquests són, realment, uns privilegiats.

I acabo amb una altre cita, extreta del mateix llibre, aquest cop de Susanna Tamaro: El projecte no té la grandesa del somni o de la utopia, el projecte és "domèstic", accessible. El projecte construeix alguna cosa, però ho fa lentament, amb paciència, i ens fa responsables de les eleccions que fem.

El proper dia parlaré de l'Obama: de la utopia al projecte?







Enviat per mpilar a 15:24

2 comentaris:

  1. Comences fort la nova etapa del bloc!! M'has fet recordar una conferència del Pau López al COU Jaume Bofill parlant d'aquest tema. Felicitats!! Ara mateix et poso l'enllaç al meu bloc!!

    ResponElimina
  2. Si t'enllaça el Ferran segur que guanyes visites!!

    ResponElimina