Males peces i pobres desgraciats

Nois i noies en una visita cultural (Corea)

Aquests dies una de les notícies més colpidores ha estat la de la mort d'una noia de 14 anys presumptament en mans de dos companys seus d'institut de la mateixa edat. Nois "normals" ens diuen... Una acció que no era pas d'esperar... Poca cosa sabem de moment i, segurament, aviat ens n'explicaran masses de detalls que no necessàriament seran veritat... Els programes sensacionalistes ja tenen matèria per uns quants dies. Però ja podrien començar a pensar en la quota de culpa que els correspon per banalitzar la informació i furgar en allò de més negatiu que hi ha en l'ésser humà.

Què està passant amb la violència en vers les dones? Es podrà parlar en aquest cas de violència de gènere? És bo insistir dia rere dia en parlar de maltractaments i d`agressions per part d'homes, de joves i ara fins i tot de adolescents? Si tant en parlem, si això forma part de la vida quotidiana, no ajudem a encomanar el mal?

Ja fa temps que penso, i no dec tenir raó perquè els que hi entenen no preveuen pas aquesta possibilitat, que caldria fer amb la violència de gènere el mateix que es fa amb els suïcidis: no parlar-ne als mitjans de comunicació, perquè no hi hagi mimetisme. No parlar-ne. Però castigar-la amb la mateixa contundència, és clar. Potser ens caldria, també, pensar en positiu: posar exemples de relacions familiar estables, de mostres de generositat, de perdó, de saber conviure malgrat les diferències...Per part de dones i d'homes. Potser també s'encomanaria... I incidir més en l'educació afectiva i emocional que en la sexual...

Em fan mal aquests nois i aquesta noia. Em fan mal tots tres. Segurament eren persones "normals", encara que no sabem exactament què vol dir aquesta paraula. No sé si tiraven a "males peces" en el sentit de nois una mica complicats o fins i tot conflictius, o una mica rebels; o més aviat eren "uns pobres desgraciats", d'aquells que a vegades reben les befes dels demès o es senten marginats, per la raó que sigui, o poc estimats... Des d'una vegada que vaig sentir referir-se a aquests dos grups– males peces i pobres desgraciats- com aquells a qui calia prestar una atenció preferent, que sempre ho vaig tenir en compte mentre vaig treballar a instituts.