El rosari de la Pilarín Bayés

No fa gaire, a un blog d'aquells que hi entres perquè l'altra ha entrat al teu de casualitat, em vaig trobar amb una sorpresa: l'autora parlava del Rosari. Explicava un per un els Misteris i els acompanyava de reproduccions d'obres d'art adequades al tema de cadascun d'ells. Després hi va haver un munt de comentaris: qui deia que era monòton, qui comentava que a casa seva, de petits, el resaven en família. Hi havia qui recordava l'àvia resadora, qui afirmava que el seguia resant, qui no hi havia pensat mai tal com ho explicava l'Assumpta...(http://blogdeassumpta.blogspot.com del gener del 1010, em sembla)

L'últim dia que vaig ser a Manresa, al Parcir, buscant llibres de muntanya per l'Alba, vaig veure un llibre de la Pilarín Bayés que es titula Punyeta! Consells d'una àvia als seus néts, editat per Ara Llibres. Em va fer gràcia i el vaig comprar. Els dibuixos de la Pilarín formen part d'allò que se'n podria dir no la banda sonora, sinó la "banda dibuixada" de la vida dels nostres fills quan eren joves, i en certa manera també de la nostra.

L'any passat varem saludar-la a un acte al que ella hi assitia com a conferenciant. Ens varen regalar als assistents un exemplar d'una edició especial del 40 aniversari de l'obra de Sebastià Sorribas, El Zoo d'en Pitus. Anàvem amb una filla, lectora del llibre de petita, i li vam demanar que ens el signés. Xerrant amb ella vam sortir a parlar de la Montserrat Sarto a qui coneixia molt bé. El va dedicar als sis néts que llavors teníem, acompanyat el text amb un dels seus "ninots".

El llibre Punyeta! és molt interessant; en el fons és la història de la seva família, en sentit ampli, i un recull de la seva filosofia de la vida, escrita de forma planera, ja que teòricament va adreçat als seus néts.

I torno al rosari. Un dels apartats del llibre de la Pilarín es titula Religió. I afirma que vol donar als seus néts el programa revolucionari de Crist. I llavors abans de parlar de les benaurances, de les virtuts cardinals (que també valdria la pena de comentar-ho), explica que ella diu el rosari cada dia. Copio el fragment:

"M'agrada dir el rosari, dóna molta pau. Sí, és veritat, és repetitiu, però jo m'ho arreglo per demanar una dena per cada fill, una avemaria per cada nét, pel respecte per les cultures, pel benestar de les famílies, perquè els infants siguin ben tractats i perquè puguem eradicar la pobresa. Llavors no se'm fa monòton; al contrari, em complau. És un moment del dia tranquil, que te'n recordes d'aquest i de l'altre. M'agrada. L'avia Tura sempre deia el rosari i es queixava que quan es morís ja no el resaríem plegats. Tenia raó. Avui dir-lo en família és molt difícil, tot i que seria preciós. Resar amb la teva parella, amb algun fill, amb els néts, és una experiència extraterrestre, celestial, encara que poques vegades trobo companys."

Les coses antigues, treta la pols i tornades a l'original, sempre valen la pena.

La meva escola, oi que és bonica?

Recordo ja fa anys, quan manava Convergència, els escarafalls de l'oposició sobre els barracons o "caracoles" a les escoles. En teoria eren provisionals. Ara, les aules prefabricades, una mica més endreçades que els primitius barracons, les trobem per tot arreu. Aquest any sembla que n'hi ha més de vuit-centes on alumnes de l'escola pública estan rebent classes. I ja gairebé ningú diu res.

Les escoles -públiques, concertades o privades- caldria que fossin agradables, lluminoses i també boniques. He pensat això perquè no fa massa vaig sentir un comentari que em va fer pensar. Passava per un carreró del barri de Vallcarca -el meu barri- anant cap a casa. Davant meu un parell de noies anaven parlant. De cop una d'elles s'atura un moment i li diu a l'altra: Veus aquesta escola, oi que és bonica? Era la meva. L'altra, sorpresa, li va comentar: Anaves a escola aquí?. La primera li va respondre afirmativament. I ja no en vaig sentir res més de la conversa...

La noia tenia raó. L'escola pública La Farigola, relativament petita, és una escola bonica. Es construí al solar on s'hi trobava l'antic Hostal de la Farigola. A l'edifici de l'Hostal, a principis del segle XX, ja s'hi va instal·lar una escola per a nenes, però es va tancar per problemes d'higiene. "L'any 1920 quedaven llestes les obres i al mes de març de 1923 es procedí a la inauguració de l'edifici, obra de l'arquitecte Josep Godany, i la nova escola emprenia la marxa" es pot llegir a la web del CEIP La Farigola de Vallcarca .

Convé que nens i nenes i nois i noies treballin en espais no només dignes, també harmoniosos, agradables, que els ajudin a valorar l'estètica i a respectar edificis i mobiliari. L'espai físic, si es respecta i cuida, també educa la sensibilitat. Ja sé que cada cop hi ha més alumnes per escolaritzar, però sembla que per les escoles no valgui la pena de dedicar-hi masses diners. I em sembla que és una equivocació.

Una maragallada... de l'altre Maragall

Ja tenim una maragallada d'un altre Maragall. Entre les maragallades del Pasqual i les del seu germà Ernest em quedo amb les del primer. Eren més creatives, agosarades... No sé si és llegenda urbana o si és una realitat allò que expliquen que, quan era alcalde, en Maragall anava a viure uns dies -o una temporadeta?- als diferents barris de Barcelona per conèixer més d'a prop la ciutat. Si és cert no deixa de ser original i segurament efectiu. En Maragall és en Maragall i no era un esclau del partit i això sempre s'agraeix.

L'Ernest Maragall no té el carisma del seu germà, i ara sembla que vol també marcar distàncies. Però ho fa quan les coses van malament i ja es comencen a moure tots  de cara a les properes eleccions. I a sobre s'ha tancat tot plegat d'una manera ben vergonyosa.

Primer va ser la conferència. Després la notícia als mitjans de comunicació. Diumenge un article a La Vanguardia explicant-se. A continuació la noticia de la no acceptació per part del senyor Montilla de la carta de dimissió presentada pel Conseller d'Educació. I a continuació la retractació... Tot plegat fa molta pena. Fa sentir vergonya per aquest govern que tenim. Llàstima que les veus crítiques que hi deu haver a l'interior del partit no es vegin amb cor de seguir endavant i s'arronsin i mirin cap una altra banda (Castells inclòs)

Veurem com segueix no sé si la farsa, la comèdia o la tragèdia...

Veritablement en aquest país tant petit sembla que ens hem ben guanyat la dita de tants caps tants barrets. L'ex conseller Carretero i els malabarismes de Reagrupament; el senyor Laporta i les seves ambicions polítiques; la Montserrat Nebreda que també està pensant si crea un nou partit... I ara els del tripartit que comencen a marcar distàncies els uns dels altres. I, per contra, els del PSC que no s’atreveixen a exigir allò que ja fa temps que haurien d'intentar: un grup parlamentari propi a Madrid. En aquest cas són els d'allà, el PSOE, els qui no deixen que aixequin el cap els qui voldrien tenir cap i barret propi.

Si mentre els del tripartit han tingut la boca tancada, les coses ja no rutllaven gaire a Catalunya, ara que comencen a reconèixer públicament els distanciaments entre ells -que ja coneixia tothom- que no ens passi res: d'aquí a les eleccions això pot ser xauxa. En Montilla no s'atreveix amb els seus aliats, però sí amb els seus i ha ben humiliat em Maragall. Mala cosa.

Veurem com va evolucionant tot plegat. Com que a molts dels qui són a la política no se'ls coneix altra mitjà important de subsistència que la pròpia política, les dimissions de veritat són molt difícils: les garrofes són les garrofes. No crec que aquest sigui el cas de l'Ernest Maragall. Per això encara entenc menys què ha passat.