29.5.10

L'amic intrús


Un comentari al post El lleó i la zebra m'ha animat a parlar breument del dolor i les malalties.

Penso que una desgràcia familiar -com la mort d'un jove en accident- o una malaltia greu, d'aquestes que "s'instal•len" en una persona -sigui un càncer o una de les múltiples malalties cròniques- és com un intrús que ve de visita a casa sense avisar...i s'hi queda. Podria parlar de l'enemic intrús, però prefereixo parlar de l'amic, perquè, si és imprescindible de conviure amb algú, és important de fer-se'n amic.

Normalment aquestes situacions acaben canviant la persona per a bé o per a mal: si l'intrús es veu com un enemic, la persona acaba patint molt, rebelant-se i amargant-se la vida. I, de retruc, amarga també la vida dels qui viuen al seu costat. És normal que, d'entrada, davant d'una situació d'aquestes, la primera reacció sigui de desconcert i de rebel·lió. Però, si un acaba acceptant aquesta nova realitat, l'intrús es pot convertir en un amic que també li canvii la vida, però per a bé: fent-lo més comprensiu, menys egoista, més serè...

L'intrús pot ser un amic perquè ajuda a madurar: la vida té un sentit menys superficial; s'acaba trobant "el perquè de tot plegat". S'apren que el dolor forma part de la vida i que no és una mena de "maledicció" sinó que és pot convertir en un bé, i no és incompatible amb la felicitat. Recordo la idea central de l'obra de Viktor Frankl, al seu llibre, L'home a la recerca de sentit: fins i tot en les condicions més extremes de la deshumanització i del patiment, l'home ha de trobar una raó per a viure, basada en la seva dimensió espiritual. El seu amic intrús va ser el camp de concentració...

No n'heu conegut de persones que han patit molt o que encara pateixen i que malgrat això, o precisament per això, tenen alguna cosa que els fa especials?


...........................................
Per saber de Viktor Frankl a internet:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Viktor_Frankl
i d'altres pàgines

6 comentaris:

  1. Doncs sí que està bé la teva reflexió (i la fotografia també, eh?). Estic molt d'acord amb tu. Trobem joves molt valents per acollir l'"intrús". però no serà que les persones, al fer més anys hem anat patint no només de dolors físics sinó de pérdues d'éssers estimats i ens trobem més identificats i empàtics amb els que ho passen malament?
    Una abraçada i gràcies per fer-nos veure un "amic" a on hi trobem dolor.

    ResponElimina
  2. Tan debó si s'em presenta un "intrús" el sàpiga veure com un amic!!! Jo moltes vegades he pensat que segurament no ho sabria acceptar...però tens tota la raó del món, o el veus com un amic o t'ensorres.Gràcies, mil gràcies simplement per escriure i fer veure les coses complicades, tan senzilles!!!!

    ResponElimina
  3. Me parece magnífico que de la preocupación por uno mismo , haya decidido y sabido abrirse a nuevas sensaciones y a convivir de la manera mas amistosa posible con un "intruso" que en principio,era mas enemigo que amigo.
    La "fuerza" está en usted.
    Mª Fernanda

    ResponElimina
  4. M'ha agradat molt!
    Segur que els intrusos ens ajuden a créixer i ens ajuden a canviar, convertint-se així en oportunitats per madurar i tenir més consciència. A cadascú si les vol aprofitar o no...
    Una abraçada

    ResponElimina
  5. En Josep Maria Rossinyol em demana avui que resem pel Patxi, el seu germà -que és també com germà meu- que pateix un càncer d'estómac fa més d'un any i ara passa per moments delicats. La seva germana, que també és (es diu) Pilar, va arribar abans d'ahir d'Austràlia.

    Mingu Manubens (un altre intrús.. d'una altra mena :)

    ResponElimina
  6. Fa poc he llegit per segona vegada el llibre de V.Frankl, magnífic!....el sentit de tot plegat és molt més profund que les realitats materials que ens envolten i está clar que de vegades només una amic intrús ens ajuda a descobri'l...un misteri que ja se'ns va mostrar fa 2000 anys..el sofriment és part del nostre camí i ens fa creixer com a persones..una abraçada ben forta. Anna

    ResponElimina