Ja vaig dir ahir que Sant Jordi, per a mi sempre ha anat associat a llibres i llibreries.
Al carrer del Born de Manresa, a la Llibreria Torra, pendents de la pluja, hi anàvem de joves, a "fer de dependents" cada 23 d'abril. Especialment a tafanejar, fullejar, llegir llibres...
El meu pare va guardar tota la seva vida un vell talla fulls de cartolina de l'any 31de la Llibreria del meu oncle-avi, Valentí Torra, amb una fotografia del rostre de Macià i amb les paraules:
Primera Festa de Sant Jordi en la Catalunya Triomfant. No massa temps després les coses es varen complicar...
Quan vaig anar a estudiar a Barcelona varem descobrir un altre Sant Jordi: el de les roses, situat en un primer moment a la Plaça de Sant Jaume. Al llavors Palau de la Diputació, es celebrava una missa en honor de Sant Jordi, Patró de Catalunya, i es beneïen i es venien les roses. Estic parlant dels anys cinquanta. Sembla que la festa ja es celebrava des dels anys 40. Recordo que, si podíem, ens escapàvem a la plaça sant Jaume a gaudir d'aquell espectacle nou per als que veníem de fora. En aquest sentit la Festa es celebra ara de la mateixa manera. Després es va anar estenent el costum de regalar una rosa a la dona, la mare, la promesa, l'amiga. A casa nostra un llibre sempre per a cada membre de la família...
Les roses varen passar de la plaça de Sant Jaume i les Rambles a la resta de Barcelona i a tot Catalunya, fent companyia als llibres. Qui més qui menys aprofita per posar la seva paradeta de roses: associacions, grups d'estudiants, nouvinguts...Tothom regala roses: des de les botigueres i els botiguers, fins al Cuní als que passen pel seu programa...Tothom en porta, tingui la pell del color que sigui i parli la llengua que vulgui o pugui. La Festa s'ha popularitzat amb tot allò que comporta de bo i de menys bo.
Uns demanen que Sant Jordi sigui un dia no laborable, festiu. Festiu ja ho és. La gràcia està en què és un dia que l'ha fet festiu el poble, la gent, no el Gobern. És un dia laborable i lectiu, però especial. A les escoles es fan concursos literaris o es convida algun escriptor. Al matí és freqüent de trobar grups d'escolars passejant per les parades de llibres...I quan tanquen les botigues, les oficines, la gent segueix al carrer, passejant, intentant mirar els llibres de les parades i comprant algun llibre i alguna rosa...Si Sant Jordi fos festiu no seria el mateix. Pedreria una bona part de la seva gràcia. Ara agermanem feina, cultura, amistat...
Els polítics cada cop intenten més polititzar la Festa. Per Festa política ja tenim l'11 de setembre. Va ser una llàstima que en Maragall fes fora la recepció del Palau de la Generalitat.
Però, com més ho polititzin, més s'allunyaran del ciutadà normal, que preferiria veure'ls passejar buscant llibres, que allunyar-se Diagonal amunt on el poble ja no hi arriba i fen veure que són amics d'aquells que fa poc semblaven els seus enemics.
Penso que una de les gràcies de la Festa de Sant Jordi és que ha sobreviscut a tots els sotracs polítics: es celebrà durant la República, durant el franquisme i ara en democràcia, si voleu amb petites variants. Aquesta continuïtat és un tresor, ara que sembla que la història comença en un moment precís, segons interessa a un partit o altre, sense tenir en compte tot allò que havia passat abans. Cada vegada estic més convençuda que a Catalunya allò que ens fa grans és la cultura, la llengua, la feina. A vegades els que no donen la talla, tant abans com ara, són els partits polítics.
