Cada mes acostumem a fer una caminada seguint algun dels camins de muntanya propers a la frontera per on molta gent ha passat al llarg dels segles. Els utilitzaven per unir cases aïllades, per passar d'un país a l'altre saltant-se les fronteres que la història ha anat establint. Han servit en temps de pau i també en temps de guerra i de persecucions; són camins de contrabandistes, camins per on s'han evadit persones que fugien de perseguidors, camins que menaren alguns cap a la llibertat...
Aquest mes, en aquesta tardor que sembla que es vol convertir en hivern abans d'hora, mentre quatre volves de neu ens acompanyaven pel camí, hem sortit a parlar dels colors de la tardor i de la decadència...
A molts de nosaltres ens agraden els colors de la tardor. Hi trobem tants matisos, tanta varietat, un cromatisme tant viu...verds, grocs, ocres, vermells, grisos, marrons... I algú ha dit: són els colors de la decadència...
Els colors de la decadència...potser sí. Si la primavera és la joventut i l'estiu és la plenitud, la tardor deu ser la decadència...entesa la decadència com l'encaminament devers la ruïna- la mort?-, o com el fet de disminuir en força, en vigor...
Però ves per on, aquest encaminament vers la fi del cercle vital- l'hivern, la mort- suposa una bellesa especial, una riquesa de matisos que només es poden adquirir amb el pas del temps, quan ja s'han marcit les flors i la collita ja s'està acabant...
M'agraden els colors de la tardor!
30.11.08
21.11.08
La fascinació d'Obama
He de reconèixer que em fascina Barack Obama. La veritat és que hi ha molta gent que em fascina i Obama és un d'aquests personatges.
He volgut analitzar una mica el perquè.
En primer lloc per la imatge: alt i estilitzat, amb una elegància que sembla innata, com la d'alguns africans; amb un mig somriure entre tímid i cordial i una mirada serena i pensativa a l'hora.
Després, pels avatars de la seva vida: fill de joves estudiants que es separaren ben aviat, amb la mare tornada a casar; amb família a Àfrica, a Amèrica, a Àsia; amb una àvia que es cuidà d'ell i a qui ell ha estimat i mostrat agraïment fins a l'últim dia de la seva vida.
També per la família: s'endevina complicitat i compenetració amb la seva dona; les filles semblen espontànies i simpàtiques, i un altre cop la figura de l'àvia que vetlla pels infants quan els pares estan massa ocupats i no els poden dedicar tot el temps que voldrien...
Per la forma d'engrescar la gent de tota edat i color: Yes, we can! Ben poques paraules que mostren fermesa, optimisme: Una afirmació, un plural on hi cap tothom i un present que invita a actuar ja... I que afectarà no només els americans.
I pel què significa de canvi: Ja sé que ho ha dit tothom, però és evident que si l'arribada de Kennedy a la casa Blanca va suposar un trencament pel fet de ser catòlic, i l'arribada de Clinton, un home del Sud, va fer possible oblidar definitivament les ferides de la Guerra de Secessió (com ens explicava un amic historiador), l'arribada d'Obama suposa pels Estats Units un altre pas endavant pel fet de ser un negre, encara que no sigui un descendent d'esclaus. O potser pel sol fet de no ser blanc...
Deia que aviat Obama haurà de passar de la utopia al projecte. És cert. Potser aquest no serà prou encertat, potser les expectatives que ha generat no es veuran acomplertes, però és segur que hi haurà un abans i un després d'Obama. En certa manera, per la seva història personal, és com si a la Casa Blanca hi entrés no un americà, sinó un ciutadà del món, d'aquest món cada cop més globalitzat.
Estem en un moment de crisi, de canvis radicals segurament. Si el deixen fer -aquesta és una altra qüestió- crec que Obama ajudarà a conduir el canvi. Ens toca viure una època apassionant!
He volgut analitzar una mica el perquè.
En primer lloc per la imatge: alt i estilitzat, amb una elegància que sembla innata, com la d'alguns africans; amb un mig somriure entre tímid i cordial i una mirada serena i pensativa a l'hora.
Després, pels avatars de la seva vida: fill de joves estudiants que es separaren ben aviat, amb la mare tornada a casar; amb família a Àfrica, a Amèrica, a Àsia; amb una àvia que es cuidà d'ell i a qui ell ha estimat i mostrat agraïment fins a l'últim dia de la seva vida.
També per la família: s'endevina complicitat i compenetració amb la seva dona; les filles semblen espontànies i simpàtiques, i un altre cop la figura de l'àvia que vetlla pels infants quan els pares estan massa ocupats i no els poden dedicar tot el temps que voldrien...
Per la forma d'engrescar la gent de tota edat i color: Yes, we can! Ben poques paraules que mostren fermesa, optimisme: Una afirmació, un plural on hi cap tothom i un present que invita a actuar ja... I que afectarà no només els americans.
I pel què significa de canvi: Ja sé que ho ha dit tothom, però és evident que si l'arribada de Kennedy a la casa Blanca va suposar un trencament pel fet de ser catòlic, i l'arribada de Clinton, un home del Sud, va fer possible oblidar definitivament les ferides de la Guerra de Secessió (com ens explicava un amic historiador), l'arribada d'Obama suposa pels Estats Units un altre pas endavant pel fet de ser un negre, encara que no sigui un descendent d'esclaus. O potser pel sol fet de no ser blanc...
Deia que aviat Obama haurà de passar de la utopia al projecte. És cert. Potser aquest no serà prou encertat, potser les expectatives que ha generat no es veuran acomplertes, però és segur que hi haurà un abans i un després d'Obama. En certa manera, per la seva història personal, és com si a la Casa Blanca hi entrés no un americà, sinó un ciutadà del món, d'aquest món cada cop més globalitzat.
Estem en un moment de crisi, de canvis radicals segurament. Si el deixen fer -aquesta és una altra qüestió- crec que Obama ajudarà a conduir el canvi. Ens toca viure una època apassionant!
12.11.08
Potència i Acte
No tenia por de les dificultats: el què l'espantava era l'obligació d'haver d'escollir un camí. Triar-ne un significava abandonar-ne d'altres. És una cita de Claudio Coelho al llibre de la Victòria Cardona Som avis, ara editat en castellà amb el títol Conciliar la vida familiar.
M'ha recordat una discussió entre nosaltres i el professor a una classe de Filosofia, els anys de l'antic ...i tan antic! batxillerat: si era millor "la potència" o "l'acte". Ara no sé perquè associo acte a Aristòtil i potència a Plató, però això no fa el cas. O potser sí.
La infantesa, l'adolescència és l'època de les potencialitats: tots els camins són oberts; el ventall de possibilitats és enorme...Il·lusions, projectes, somnis, plans... I de mica en mica cal triar: encetem un camí i hem de deixar-ne d'altres... No sempre les tries suposen exclusió, però moltes vegades sí... Nosaltres, adolescents, trobàvem molt millor la potència que l'acte...
Si la potència no es converteix en acte és estèril. Per tant, l'acte és superior a la potència.... Recordo el meu desencís....Ingènua de mi, jo era, també, partidària de la potència.
La maduresa suposa convertir les potències en actes i abandonar, a vegades provisionalment i d'altres de forma definitiva, aquelles potencialitats que cadascú porta a dins...
Hi ha qui no acaba de madurar mai: manté il·lusions, somnis, plans...que no duu a terme per no matar potències... No acaba de triar... no es compromet...No li agrada "l'acte" realista... Així, cap d'aquestes potències es convertirà en acte... I s'anirà escolant el temps sense fer res massa profitós...O anirà vivint diverses relacions de parella que mai és convertiran en definitives...
D'altres maduren amb dolor: elegir alguna cosa que agrada no compensa el dolor d'abandonar les potencialitats que no es convertiran en acte. Quan els adolescents encara podien triar què volien estudiar i no era la societat qui triava per ells, jo havia vist plorar a gent en el moment d'escollir carrera: els agradaven tantes coses...
També hi ha qui té tan clar des d'un principi allò que vol, que, precisament, desitja sobretot que arribi el moment de poder convertir en "acte" allò que de moment és només una "potència". Aquests són, realment, uns privilegiats.
I acabo amb una altre cita, extreta del mateix llibre, aquest cop de Susanna Tamaro: El projecte no té la grandesa del somni o de la utopia, el projecte és "domèstic", accessible. El projecte construeix alguna cosa, però ho fa lentament, amb paciència, i ens fa responsables de les eleccions que fem.
El proper dia parlaré de l'Obama: de la utopia al projecte?
Enviat per mpilar a 15:24
M'ha recordat una discussió entre nosaltres i el professor a una classe de Filosofia, els anys de l'antic ...i tan antic! batxillerat: si era millor "la potència" o "l'acte". Ara no sé perquè associo acte a Aristòtil i potència a Plató, però això no fa el cas. O potser sí.
La infantesa, l'adolescència és l'època de les potencialitats: tots els camins són oberts; el ventall de possibilitats és enorme...Il·lusions, projectes, somnis, plans... I de mica en mica cal triar: encetem un camí i hem de deixar-ne d'altres... No sempre les tries suposen exclusió, però moltes vegades sí... Nosaltres, adolescents, trobàvem molt millor la potència que l'acte...
Si la potència no es converteix en acte és estèril. Per tant, l'acte és superior a la potència.... Recordo el meu desencís....Ingènua de mi, jo era, també, partidària de la potència.
La maduresa suposa convertir les potències en actes i abandonar, a vegades provisionalment i d'altres de forma definitiva, aquelles potencialitats que cadascú porta a dins...
Hi ha qui no acaba de madurar mai: manté il·lusions, somnis, plans...que no duu a terme per no matar potències... No acaba de triar... no es compromet...No li agrada "l'acte" realista... Així, cap d'aquestes potències es convertirà en acte... I s'anirà escolant el temps sense fer res massa profitós...O anirà vivint diverses relacions de parella que mai és convertiran en definitives...
D'altres maduren amb dolor: elegir alguna cosa que agrada no compensa el dolor d'abandonar les potencialitats que no es convertiran en acte. Quan els adolescents encara podien triar què volien estudiar i no era la societat qui triava per ells, jo havia vist plorar a gent en el moment d'escollir carrera: els agradaven tantes coses...
També hi ha qui té tan clar des d'un principi allò que vol, que, precisament, desitja sobretot que arribi el moment de poder convertir en "acte" allò que de moment és només una "potència". Aquests són, realment, uns privilegiats.
I acabo amb una altre cita, extreta del mateix llibre, aquest cop de Susanna Tamaro: El projecte no té la grandesa del somni o de la utopia, el projecte és "domèstic", accessible. El projecte construeix alguna cosa, però ho fa lentament, amb paciència, i ens fa responsables de les eleccions que fem.
El proper dia parlaré de l'Obama: de la utopia al projecte?
Enviat per mpilar a 15:24
4.11.08
Males peces i pobres desgraciats
Nois i noies en una visita cultural (Corea)
Aquests dies una de les notícies més colpidores ha estat la de la mort d'una noia de 14 anys presumptament en mans de dos companys seus d'institut de la mateixa edat. Nois "normals" ens diuen... Una acció que no era pas d'esperar... Poca cosa sabem de moment i, segurament, aviat ens n'explicaran masses de detalls que no necessàriament seran veritat... Els programes sensacionalistes ja tenen matèria per uns quants dies. Però ja podrien començar a pensar en la quota de culpa que els correspon per banalitzar la informació i furgar en allò de més negatiu que hi ha en l'ésser humà.
Què està passant amb la violència en vers les dones? Es podrà parlar en aquest cas de violència de gènere? És bo insistir dia rere dia en parlar de maltractaments i d`agressions per part d'homes, de joves i ara fins i tot de adolescents? Si tant en parlem, si això forma part de la vida quotidiana, no ajudem a encomanar el mal?
Ja fa temps que penso, i no dec tenir raó perquè els que hi entenen no preveuen pas aquesta possibilitat, que caldria fer amb la violència de gènere el mateix que es fa amb els suïcidis: no parlar-ne als mitjans de comunicació, perquè no hi hagi mimetisme. No parlar-ne. Però castigar-la amb la mateixa contundència, és clar. Potser ens caldria, també, pensar en positiu: posar exemples de relacions familiar estables, de mostres de generositat, de perdó, de saber conviure malgrat les diferències...Per part de dones i d'homes. Potser també s'encomanaria... I incidir més en l'educació afectiva i emocional que en la sexual...
Em fan mal aquests nois i aquesta noia. Em fan mal tots tres. Segurament eren persones "normals", encara que no sabem exactament què vol dir aquesta paraula. No sé si tiraven a "males peces" en el sentit de nois una mica complicats o fins i tot conflictius, o una mica rebels; o més aviat eren "uns pobres desgraciats", d'aquells que a vegades reben les befes dels demès o es senten marginats, per la raó que sigui, o poc estimats... Des d'una vegada que vaig sentir referir-se a aquests dos grups– males peces i pobres desgraciats- com aquells a qui calia prestar una atenció preferent, que sempre ho vaig tenir en compte mentre vaig treballar a instituts.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
