Una altra mena d'independència?

Avui he vist que els ciutadans de Vallvidrera volen fer un referèndum -no vinculant, és clar- per separar-se de Barcelona, per tornar a ser un poble independent, ja que se senten abandonats per l'Ajuntament barceloní.

Es podrien dir moltes coses al respecte. Segurament tenen raó de sentir-se abandonats. Vallvidrera té una personalitat tan peculiar -el mateix funicular n'és un exemple- que crec que a molts ens sembla que som fora de Barcelona quan hi anem.

I ara sé que diré una bajanada, però fa temps que ho penso. Tal com està actuant la Generalitat (per exemple amb el tema del projecte de la creació de les Vegueries i de una altra cosa que és l'Àrea metropolitana) la resta de Catalunya no podria fer un referèndum -no vinculant, és clar- per desvincular-se de Barcelona i la seva àrea i crear una mena de Catalunya II? Una altra mena mena d'independència, com si diguéssim.

Cada cop conec més gent "de comarques" que si poden no posen els peus a Barcelona. Si volen anar un dia al Liceu o al Palau, per exemple, ja tenen un autobús especial que els hi porta i també els recull i torna a casa. Per comprar no cal anar-hi: hi ha gairebé les mateixes botigues que a Barcelona a moltes capitals de comarques, si n'exceptuem algunes botigues de marques privilegiades del Passeig de Gràcia i voltants on la "gent normal" no compra. Queden bé, aquestes botigues, de cara els turistes i per badar una mica si no es té res millor per fer.

A casa nostra, cap dels fills s'hi ha quedat a viure ni a Barcelona ni a la seva àrea. Tampoc han marxat a Sant Cugat, per entendre'ns. Viuen fora de la influència de la capital. I viuen bé i més tranquils.

Viure prop de la zona d'influència de Manresa, Igualada, Girona, Lleida, La Seu, Vic, Olot i tantes d'altres petites ciutats suposa de forma global, encara que no ho sembli, una major qualitat de vida.



Foto: Vallvidrera, acuarela de Raimundo López Bayarri
http://raimundoyacuarela.blogspot.com/2008_06_01_archive.html

La neu, un regal?

La neu és sempre un regal. Veure caure les volves, amb aquella suavitat o amb aquella força; veure com una teulada, un jardí, un carrer, un terrat es va convertint en una realitat diferent, blanca, pura, silent, és empre un espectacle que té quelcom de meravellós. Ahir, que vaig sortir a quarts d'una, sota una nevadeta lleugera, vaig entrar a un cafè per refer-me una mica del fred mentre esperava la persona amb qui havia quedat. Una noia, amb accent sud-americà, refugiada també al cafè, estava fascinada amb la neu. Semblava que era la primer vegada que la veia a la seva vida.

De tornada a casa, els crits dels alumnes que jugaven al patí de les escoles eren diferents dels habituals. Ja a la tarda, a la sortida de les classes, quan la neu havia quallat a carrers, teulades, terrats i plantes, i des de casa la nevada que queia no deixava veure el Tibidabo, les exclamacions dels més joves que no havien vist mai tanta neu a Barcelona eren de sorpresa, d’admiració i d'alegria.

He fet una foto del meu carrer ben blanc i només amb les petjades d'un caminant solitari. També n'he fet dels jardins de les torres del davant que em permeten de gaudir d'arbres, flors i plantes, només perquè els propietaris no han caigut en el "parany" de l'especulació. No saben pas com els agraeixo que s'hagin mantingut fidels a les seves cases quan al seu voltant els antics jardins de les finques de les cantonades s'han convertit en construccions de ciment. No fa gaire vaig sentir el primer cant d'ocell de la temporada primaveral.

La neu és un regal. Una nevada a la ciutat, i a tot el territori, anunciada, però sense que les autoritats corresponents s’hagin preparat per les adversitats que pot comportar, és una petita desgràcia, és com un regal enverinat. No a causa de la neu. A causa de la descura, la improvisació, la manca de lideratge, de responsabilitat i de no sé quantes coses més.

Fa vergonya sentir el senyor Boada, amb aquell to mig "xulesc" mig displicent, explicar com anaven les incidències. La culpa no era de les autoritats que, sabent que nevaria havien d'haver previst què fer per evitar sorpreses; la culpa semblava que era ben ve dels ciutadans, perquè des de la Generalitat ja els havien avisat que nevaria. Com si la feina de la Generalitat, davant d'un esdeveniment que se sap que vindrà i que pot portar molèsties, repeteixo, com si la feina de la Generalitat fos només la d'informar abans, informar després i mentre tant, no fer absolutament res, defugir tota responsabilitat, deixar que els esdeveniments- la nevada en aquest cas- seguissin el seu curs, sense mirar de controlar-ne els efectes adversos.

Algú ha informat d'on estaven preparades les màquines llevaneu? Se sap quines mesures es van prendre? On eren els Mossos? On són habitualment els Mossos?

Però no passarà res més. Ningú dimitirà. I si a algú se li acut de fer el gest de presentar la dimissió, el senyor Montilla s'encarregarà de no acceptar-la....I així va tirant, sense lideratge, aquet pobre país nostre.

Malgrat tot, la neu és un regal que permet que recuperem al menys per uns instants, la mirada sorpresa, alegre, il•lusionada, pura dels infants.

L'altra gent del carrer

Era un vespre a la sortida d'un funeral a una església prop de la Facultat de Geografia i Història de Barcelona. Estava parlant amb un conegut i va parar-se un moment un senyor, que parlava català, ben vestit, que amb una veu baixeta, com aquell qui passa i saluda un conegut, ens va demanar dos euros per poder-se comprar un entrepà. Jo no portava res, però el meu conegut li va donar alguns euros; el que ens ho va demanar va donar les gràcies i va marxar discretament. Llavors em va comentar el meu conegut: estem molt malament, hi ha molta gent, fins ara treballadora i fins i tot benestant, que no en té ni per comprar-se menjar.

Em va sorprendre molt l'escena. Era com si un meu germà o un meu fill, haguessin de demanar caritat per poder sobreviure. Aquesta pobresa gairebé no es veu, és discreta, vergonyosa. Però sembla que creix cada vegada mes.

L'altra escena, la de gent amb "aspecte de pobre" demanant pel carrers o esperant al vespre a les portes dels supermercats quan estan a punt de tancar és cada cop més freqüent. O colles d'homes i dones asseguts a carrers o places amb aparença de no fer res durant tot el dia...

Poca cosa més puc dir. Potser ens caldria a tots tenir els ulls més oberts i saber mirar aquesta altra gent del carrer: prescindir d'alguns capricis i ser més generosos...