Arquitecte o bomber?

Els Reis, com cada any, s'han passat. Petits i grans estan contents, tot i que hi ha qui troba que té poca cosa, o que allò que li han portat no era exactament allò que volia...

Avui, després d'haver-nos proposat per l'any que ve de demanar-los -com cada any- que no es "passin" amb els regals pels petits, un cop llençats papers i cartrons i endreçada la casa, retornem a la normalitat.

He llegit coses pendents, entre elles un article al blog Asuntos exteriores de la periodista Rosa Massagué, titulat Arquitecte Delors, sobre la Unió Europea. Mentre el llegia m'he preguntat quants dels catalans, dels espanyols, es senten més europeus que espanyols o catalans. Quants es senten -o ens sentim- ciutadans de la Unió Europea abans que ciutadans de Catalunya o que ciutadans d'Espanya. O quants pensen -pensem- que ser ciutadans catalans, o ciutadans espanyols, vol dir, també, sentir-nos companys de camí de francesos, romanesos, alemanys, grecs... Em sembla que ben pocs. Encara pesen massa les fronteres, malgrat no ens demanin el passaport per creuar-les (però sí que les pot tancar un país unilateralment com ha fet avui França amb la de la Jonquera a causa de la neu).

No sembla que cap dels polítics europeus actuals es distingeixi pel seu tarannà europeista, en el sentit més ampli del terme. I és una llàstima. Europa pot acabar perdent qualsevol pes en el món actual. La crisi pot deixar-nos a tots plegats fora de joc, entre un Obama que sembla que no necessiti per a res la vella Europa i les joves -tot i que algunes tenen cultures mil•lenàries- potències emergents, Xina, Brasil i India, que trenquen esquemes i es transformen sense complexos.

Delors, a l’entrevista que comenta Rosa Massagué, afirma que, a diferència del què havia passat en d'altres èpoques, a la Unió Europea hi ha bombers, però no arquitectes. Que Zapatero no serà un arquitecte és evident, tot i que va prometre treballar perquè Europa tingui una economia cada cop més productiva, més innovadora i més sostenible... Pobre Europa si s'ha de refiar de la feina d'en Zapatero! Més val que no treballi gaire... Ja ha rebut crítiques per totes bandes. Entre d'altres coses li han dit que si vol que facin cas dels seus consells ha de dir coses creíbles. Em sembla, però, que ni tant sols serà un bon bomber. Esperem que després dels seus mesos com a President de torn de la Unió Europea aquesta no acabi malmesa per l’aigua de les mànegues del President espanyol.

Per començar bé l'Any Nou, un poema

Variacions en el tema de la llum en el Gènesi
per David Jou i Mirabent, científic i poeta

Al principi, Déu pensà en un Amor més gran que cap cel i que cap terra.
I va dir: “que sigui la llum” per a il·luminar-lo.
I el pensament de Déu es va fer llum, intuïció fulgurant, equació única i suprema.

I la llum, com una aigua turbulenta, no era només llum, sinó també temps i espai, matèria i antimatèria, escalfor i expansió, tot el que calia per fer, de mica en mica, àtoms i galàxies, estrelles i planetes, vida i intel·ligència.

I Déu pensà que ja podia descansar, que la llum s’aniria desplegant davant seu en una multitud innombrable d’estrelles i de vides que tard o d’hora arribarien a l’amor que Ell havia imaginat.

Però va arribar la intel·ligència i, més que d’amor, es va encendre de protesta, d’orgull, de rapacitat i de llunyania.

I Déu va saber que ja no podria descansar, que hauria d’escoltar molts plors, consolar moltes ànimes, acompanyar moltes solituds i compadir moltes derrotes.

Que bell seria descobrir l’equació primordial, la sintonia sorprenent de les seves constants i les seves condicions inicials amb l’existència de la vida!

Però, tot i això, la raó de l’univers estaria més enllà dels nombres, en l’Amor -la Raó misteriosa, potser, dels orígens-.

M'ha semblat un poema prou profund i optimista  -situa l'Amor als origens de la Creació i per tant del temps- apropiat pel dia d'avui, quan s'inicia una nova dècada i un nou any.

A tots els lectors ocasionals o habituals: Molt Bon Any 2010!!

La manteta del Nen Jesús i altres coses

Els més menuts són d'una ingenuïtat, d'una tendresa i també d'una picardia que meravella. Uns quants exemples d'aquests dies que els néts ronden més per casa nostra.

Ve la més petita de les nétes (gairebé quatre anys): és viva, coqueta, guapa...i "mandona" i decidida. Havíem fet el pessebre amb els seus cosins. Quan ha arribat ella ha començat a canviar pastors de lloc, ha col•locat els conills i els bens ben a prop del portal, ha mig esborrat el camí fet de serradures... Finalment, decidida, ha marxat a l'habitació on juguen i ha tornat amb un bocí de roba vella retallat amb unes tisores de tallar paper, de la mida precisa per tapar el Nen Jesús. És una manteta -diu-, perquè no tingui fred. Ha tapat la figureta del nen i se n'ha anat tan contenta. Ara tenim el pessebre amb el Nen Jesús tapat amb la manteta...Més raonable que tenir el nen mig nu en ple desembre congelat...

La gran, vuit anys, ja em va dir, en secret, que aquest any m'ajudaria a fer que el tió cagui. Quan tothom marxava al pessebre a cantar la cançó de rigor, ella es quedava amb mi i sota el tió i la manta hi fèiem aparèixer llaminadures i alguna cosa més... Com que no m'ha pas preguntat si em podia ajudar el dia de Reis he deduït que encara "no ho sabia", o no ho volia saber. He preguntat a la seva mare. Em diu que comença a dubtar: Els reis són els pares? Tu què creus? li diu la mare. Que no! I la mare deixa que, per poc temps més, segueixi sent innocent.

La mitjana, molt patidora sempre, estava pendent de si algú es quedava o no prop del tió...també el dubte començava a indicar que l’ús de raó estava apunt de fer caure els enganys que els grans hem anat creant per il•lusionar els petits... Quelcom semblant passa amb el nét de set anys, sempre assenyat i discret, amb l'ull atent a les distraccions o badades dels grans...

Els més feliços són els dos de quatre anys: un està tot el dia pendent dels monstres que viuen amagats no sé exactament on i contra els que ha d'anar a lluitar...Ho explica amb una veu baixeta i misteriosa. La camisa la fa servir de capa i qualsevol cosa es converteix en espasa. El seu cosí, de la mateixa edat, està constantment escrivint el nom de la joguina que demana als Reis: un Hot Wels....no sé què més, una mena de dinosaure fabulós que és també un tobogan i no sé quantes altres coses.

I el menut de mesos, que ja gateja, i és la joguina de tothom, riu feliç sense necessitat de mentides pietoses ni enganys fabricats pels grans que esperen així recuperar, ells, la il•lusió perduda.

En contrast amb aquestes alegries que ens proporcionen els néts, el final d'any també ens ha apropat a la decadència física i a la mort. Ahir varem acomiadar un familiar que ha viscut amb una demència aquests últims anys. L'església plena de gent, amb el fill capellà presidint la Missa de funeral. Em va impressionar la figura de la vídua, una dona molt valenta, que acompanyada de les seves dues filles grans, mirava, amb una tristor serena, com entraven el taüt al cotxe fúnebre. I un dels fills, que ha estat durant molt de temps fent costat al seu pare, afirmava que no desitja pas una llarga vida si això ha de comportar una demència. Que al cap i a la fi és millor morir més jove a causa del colesterol, per exemple...

Final d'any amb històries de petits i grans, d’alegria i de patiment; amb la vida i la mort, sempre tant lligades...