El primer Nadal

Més enllà del Nadal consumista, del Nadal de les felicitacions obligades i dels regals, més enllà del Nadal de les tradicions i el folklore; més enllà de la tendresa i la ingenuitat dels nens, del Nadal solidari (un cop a l'any!)... o del Nadal  alternatiu... m'agrada pensar en el sentit original i profund,  en allò de misteriós (en el sentit de "allò que s'esdevé d'una manera incomprensible") que és el primer Nadal: el misteri de Déu fet home, o si voleu d'un Déu fet infant desvalgut i pobre.

Queda recollit en poemes i lletres de cançons que s'atancen amb respecte, admiració o ingenuitat al misteri nadalenc. Avui copio el poema Nadal, de Carles Riba i un fragment molt petit del Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra.

Nadal

Nadal glaçat-Nadal ardent
d'un flamareig que el llop no entén;

Nadal adust-Nadal en flor
d'un bell infant nat sense plor;

Nadal cruel-Nadal que riu
amb l'orb i el pobre i el captiu!

Tot era clos, tothom dormia
quan va esclafir el cant vehement;
un dels pastors, tocat pel vent,
va destriar la melodia
i va fer el crit que ens reunia:
Nadal, Nadal!

La Verge ha dit que sí al Pare:
Déu és humà, Déu és germà;
no serà mai que es digui en va
Mare de Déu i nostra Mare
a la que és Mare sense tara.
Nadal, Nadal!

Nadal encès! l'amor és trist
només per qui l'Amor no ha vist;

Nadal gemat! qui s'ofereix
a la Naixença, refloreix;

Nadal joiós! qui viu minvat
no hi morirà, si ha mai cridat
Nadal, Nadal!

(Carles Riba)

Poema de Nadal(fragment)

Quan ve Nadal, la cançó del miracle
amb el pessebre de molsa i arboç,
ens fa pensar en unes ganes molt vives,
ens fa pensar en un desig de debò,
de donar coses al Noi de la Mare
coses que vinguin de dintre del cor,
perquè si és llum i misteri que espanta,
perquè si aguanta la bola del món,
té la carn nua ajaguda a la palla
i té les galtes mullades de plor,
i vol sentir-nos molt més a la vora,
ben acostats al voltant dels pastors,
i vol sentir a la pell les nostres ànimes
com l'alè de la mula i el bou!

(Josep Maria de Sagarra)

(Imatge: naixement de la Biblia de Ripoll.s XI)

L'oli de la vida

L'oli de la vida, la pel·lícula que es va programar aquest divendres passat com a preparació a La Marató de TV3, em va impressionar i remoure.

La recerca desesperada i obsessiva per part dels pares del remei per curar la malaltia gairebé desconeguda que abocava el seu fill a una mort imminent; el pols desigual amb els metges, els seus protocols i les seves capelletes; la solidaritat amb els altres pares; la generositat de tanta gent; la dedicació abnegada al fill que finalment aconsegueix, encara que tard, el "miracle" fan que la pel·lícula impacti.

Si salvem les distàncies, molts hem patit situacions angoixants i doloroses relacionades amb la malaltia i a vegades amb la mort de fills o pares o germans. Quan és un infant qui pateix, el seu dolor, i el nostre de retruc, sembla incomprensible. I a mi, allò que m'impacta, malgrat tot, és  el valor del dolor: de quina manera el dolor per l'altre ens fa més persones. Em sembla que a L'oli de la vida el dolor dels pares està expressat amb força i amb delicadesa. És impagable aquella escena en la que el pare li explica a la seva dona, en italià, la seva llengua materna, gairebé xiuxiuejant, allò que sent davant l'estat gairebé vegetatiu, en aparença, del seu fill.

Se'n podríen destacar moltes més coses de la pel·lícula, i potser algun altre dia ho faré, però avui jo m'he quedat amb aquesta: el valor del dolor. Tenim por a patir, en fugim del dolor, el rebutgem, diem "no hi ha dret" quan el veiem venir, o ens hi rebelem quan ens toca, però moltes vegades al darrera d'una persona serena, forta, comprensiva, generosa hi ha una experiència de dolor i d'amor, o d'amor dolorós, o de dolor amorós... Alguns dels testimonis que apareixien a la Marató ho posaven de relleu.

Menorca, aquesta tardor

Passar uns dies a Menorca, quan el turisme de platja i de sol ha desaparegut, val la pena. L'illa es veu d'una altra manera. Especialment si us acompanya algú que és menorquí o bé que fa alguns anys que s'ha afincat a la terra.

Què hi he trobat durant aquets deu dies que hem estat per allà?

De positiu: gaudir de platges i de cales literalment desertes: poder passejar per la sorra amb els peus nus sense cap mena d'entrebanc; pujar i baixar per les roques, ran de mar, sense perill de trepitjar ningú... Llegir tranquilament els dies de pluja i vent els llibres portats de casa. Participar, una miqueta, en la vida del poble, per exemple anant a cercar en Tomeu, el nét, a l'escola abans de dinar: allà els petits que encara no han començat la primària no tenen classe a la tarda. Anar a buscar "esclata-sangs" (rovellons), que aquest novembre es trobaven a gairebé qualsevol racó on hi hagués quatre pins per les zones de l'interior (on hi ha  uns paisatges tant interessants com els de les costes). O assistir a un assaig del concert de Nadal d'una de les escoles de música de Maó, on cantava en Tomeu i l'Anna, la seva mare, que té una veu meravellosa.

També vam poder visitar els lloc de l'illa que no acostumen a visitar els turistes; sopar al Port a un restaurant menorquí -Itake- on només hi erem nosaltres, o dinar a un bar prop d'una cala on només hi havia residents dels voltants i cap turista. Gaudir, des de l'habitació, del Port de Maó per on gairebé no entrava ni sortia cap vaixell, llevat dels d'Acciona i algun altre que deu assortir l'illa de provisions i material divers. Alguna "menorquina" que lliscava pel port i algun petit iot perdut per aquelles aigües.

De negatiu: aquesta mateixa sol·litud té aspectes negatius. Passejant per platges i cales un es pregunta com és possible que les cases, algunes ben luxoses,  que s'aixequen a totes les costes, que els apartaments que es troben en d'altres, que poblets sencers, alguns creats artificialment com el mateix Binibequer, restin absolutament buits durant més de mig any. Hi ha com una muralla blanca, fantasmagòrica, de cases buides al llarg de la costa que només s'anima de veritat juliol i agost. No sé si això serà sostenible massa temps. En alguns llocs encara s'hi troben algunes famílies de jubilats, la majoria estrangers que hi viuen gairebé tot l'any, però majoritàriament la soledat més absoluta i la desolació es troben per aquestes dates  a les  innombrables urbanitzacions de la costa menorquina.

A la zona de Maó es nota molt la influència militar a l'illa. Per la seva importància estratègica al Mediterrani, ha passat per mans angleses, franceses i espanyoles. Allò que jo no sabia era que, a la guerra entre Cartego i Roma, habitants de l'illa van lluitar com a foners primer ajudant els Carteginesos, i un cop aquests derrotats varen incorporar-se a les hosts romanes.

Una cosa que m'agrada de l'illa és la naturalitat amb què els monuments prehistòrics, tant característics, es troben arreu, des d'un camp on pasturen les vaques  o dins d'una finca particular, fins a d'altres que estan ben indicats i alguns museitzats. Però els menorquins estan acostumats a conviure a diari amb la seva prehistòria. Hi ha una mena de respecte natural i l'illa no s'ha convertit, per sort, en un museu.

Després d'elogiar la lentitud i de passar uns dies a la tranquil·la Menorca podré sobreviure millor a la voràgine barcelonina.