22.4.09

LLibres per Sant Jordi...


Avui he vist a Internet un anunci d'una de les principals llibreries de Barcelona. Deia una cosa similar a aquesta: Tenim tots els llibres més venuts. Demani'ns-els per e-mail i els hi enviarem a domicili... M'ha semblat que era la antítesi del que hauria de ser el dia de Sant Jordi. Si hem de valorar un llibre i l'hem de comprar perquè és el més venut, malament rai.

Per a mi, el dia 23 d'abril és, especialment, el dia dels llibres. Fa anys, a les ciutats petites, com a les grans, les llibreries treien els llibres al carrer, a la parada que normalment estava ubicada just al davant de la botiga. Es podia triar i remenar. S'hi podien trobar llibres clàssics, els que havien anat sortint al llarg de l'any, aquells curiosos que cridaven l'atenció, ves a saber perquè, i també algunes novetats.

Els que pertanyíem a una família de llibreters el Dia del Llibre era una jornada especial: quan sortíem d'escola o de la feina fèiem cap a la parada i ajudavem a vendre...Gairebé sempre hi havia l'amenaça de pluja, i molts anys la jornada era més o menys passada per aigua, però això no desanimava els visitants de les parades.

Ara les editorials -no els autors, que la majoria són una mica esclaus dels seus editors- treuen les seves novetats pensant ja en la Festa de Sant Jordi. Si algú té ganes de buscar un llibre especial, editat fa alguns anys, és millor que no el busqui el Dia del Llibre: possiblment no el trobarà, i les persones que atenen la parada no el podran buscar per excés de feina. A les parades gairebé només s'hi troben les novetats que les editorials han anat publicitant al llarg de les últimes setmanes i han tret just per vendre'ls aquest dia. Molts escriptors es veuen "mig obligats" a anar amunt i avall signant sense parar...d'altres han d'esperar que algun lector despistat s'apropi...

A les vies cèntriques, s'hi concentren moltes parades de llibreries. Conseqüència: no es pot ni passar, ni parar-se, ni triar... L'ambient és "fantàstic", però per a mi angoixant i sense sentit: els llibres volen tranquil·litat, temps i la possibilitat de tocar, fullejar i fins i tot poder gaudir de la flaire d'un llibre acabat d'imprimir

Alguns de nosaltres ja no comprem els llibres el Dia del Llibre. Si podem, ho fem abans, amb tranquil·litat, pensant en els gustos de les persones que el rebran com a obsequi, en la il·lusió dels menuts que tot just comencen a llegir. El 23 d'abril ens passegem a veure la moguda, l'alegria, les roses...

Però de Sant Jordi i de les roses ja en parlaré demà. Tot i que ara s'han unit les dues tradicions, a Catalunya roses i llibres no sempre havien anat de la mà.

14.4.09

Llibres amb història VI: Rondalles Meravelloses

Vaig començar parlant de llibres amb història sense pensar que es convertirien en una sèrie. Ara, però, ja en porto uns quants posts i encara me'n queden alguns més per escriure.


Avui torno a un altre llibre per a infants. Però no és només un llibre de la nostra infantesa; és també un llibre de la infantesa del nostre pare i dels seus germans. Les Rondalles Meravelloses apareixen contades per Valeri Serra i Boldú i els dibuixos són de Vicens Nubiola. Està editat per l'Editorial Catalana a Barcelona, l'any 1924. Porta el número 226.

M'agrada parlar de les Rondalles Meravelloses justament avui, 14 d'abril, aniversari de la proclamació de la República. Però no és aquest el motiu. Avui, el propietari del llibre, el nostre pare, hauria complert 93 anys. El llibre té, també, la seva dedicatòria, que gairebé esborrada, més aviat s'endevina que es llegeix. Diu: Al nen Albert Torra Ferrer dels seus tiets el dia de la seva Primera Comunió. I la data: XXXI-V- MCMXXIV.

Algun dia parlaré dels "tiets" del pare –mai els varem anomenar oncles- que tant importants varen ser per ell i els seus germans durant la seva infantesa i joventut. I de retruc per a nosaltres.

Les Rondalles Meravelloses era un llibre que no es guardava en un armari, com una joia. Ha estat un llibre per llegir-lo tots de petits. Enquadernat en cartró marró fosc i el llom protegit amb tela marró més clar, el seu interior ha patit força: pàgines que han desaparegut, pàgines amb escrits en llapis, guixades de colors…D'altres han estat apedaçades amb cura- anava a dir amorosament-, amb paper engomat transparent, de quan encara no hi havia cel•lo. Era un dels llibres que llegíem quan ens quedàvem a casa perquè estàvem malalts, o ens el llegia el pare o l'àvia si venia a fer-nos companyia.

Alguns són contes que han perdurat fins els nostres dies: La caseta de sucre, La flor de "velial" (que en altres llibres apareix com la flor de penical); La faveta, El poll i la puça… D'altres no els he ni llegit ni sentit mai mes: La Murmureta, La Mascota, El cap de Mort...

Actualment el llibre seria "políticament incorrecte", molt incorrecte. Hi apareixen princeses amb estrelles al front, amb cabells d'or, velletes que són la Mare de Déu: tot un món meravellós. Però també hi apareixen la mort, i la personificació de la mort; la por, la violència, un cert "canibalisme"; madrastres dolentes, molt dolentes; el dimoni, que es passeja tranquil•lament entre les criatures... Hi ha escenes de molta por… Recordo de petits el terror que ens feia El cap de mort , un dels més terribles. El cap de mort s'anava atansant i anava dient el lloc on es trobava… Marieta, Marieta, ja sóc al replà de l'escaleta. Més tard: Marieta, Marieta, ja sóc a la porta de la cambreta…

El llenguatge és mol ric i sap greu constatar com s'ha empobrit el català actual… I em dol de no poder explicar segons quins d'aquests contes als meus néts i nétes. Segurament els seus pares no m'ho permetrien pas...

6.4.09

Viatge a Madrid

Feia temps que no anava a Madrid per carretera. Anar i tornar en cotxe, si hi ha més d'un conductor, no es fa pas massa pesat.

El paisatge ajuda a entendre la gent i els pobles. La terra ens marca i ens condiciona.
No podem ser iguals els catalans que els aragonesos o els castellans, per exemple. Perquè és diferent la terra en la que vivim. M'han sorprès els voltants de Saragossa (aquest cop no he passat a l'altra banda de l'Ebre). Es respira riquesa per tot arreu. Polígons i més polígons envolten la ciutat, al costat de l'Ebre. En contrast amb l'aridesa de les terres per on va passejant-se la carretera camí de Castella.

I entre Aragó i la planúria de la "meseta", el petit territori de la província de Sòria, prop del Jalón. La terra perd el seu mono color i els ocres es barregen amb terres més rogenques i amb el verd fosc dels "encinares".

Madrid amb un tràfic terrible. Carrer Serrano i Castellana en obres, fan intransitable aquella part del centre. Els taxistes, desesperats. I els que anàvem en cotxe, també.. Pensava que si a Barcelona es duu a terme la remodelació de la Diagonal i els canvis que es rumoregen al Passeig de Gràcia pot passar el mateix que ara passa a Madrid. L'alcalde Hereu ho hauria de tenir en compte...

De tornada a Catalunya l'evidència que cada vegada el nostre territori s'està saturant més. Cada cop més habitants en pocs quilòmetres quadrats. La plana de Lleida encara potser se'n salva; però quan un s'apropa a Barcelona la sensació d'ofec és cada cop més gran.

A Madrid, un exemple de residència per a gent gran. Depèn de l'embaixada de França. Àmplia, clara, posada amb bon gust, habitacions com petits apartaments, on cada resident manté la seva identitat i la seva independència mentre li és possible. Entren i surten quan volen -només cal avisar si hi van o no a dinar o a sopar o si tornaran tard al vespre- i on cada persona es tractada amb respecte i afecte. Si no fos per l'edat dels que hi viuen, recordaria més una residència d'estudiants que una residència de vells.

Allà varem visitar la nostra cosina periodista, catalana trasplantada a Madrid des de la seva joventut. Farà 90 anys aquest estiu: encara col·labora en unes quantes revistes. A l'habitació, una màquina d'escriure electrònica i una cadira giratòria que s'ha portat de casa seva. Ara està començant una novel·la... Estic segura que la seva "mala salut de ferro" no li impedirà d'acabar-la...