Cantar per Nadal

Cada any, quan s'apropa Nadal, a casa tenim el costum de comprar algun disc de cançons nadalenques. En tenim una bona col·lecció: des d'un que a mi m'agrada molt, de La Locomotora Negra, potser perquè un dels seus components, en Tòfol Trepat, havia sigut company meu d'institut,
passant per un altre comprat a Grècia on en mig de cançons gregues apareix el Fum, Fum, Fum, cantat en castellà, amb una lletra que en res s'assembla a la nostra; fins a l'últim, la novetat d'aquest any: un disc comprat a la plaça de la Catedral de Barcelona, a dues noies que oferien, a l'aire lliure, un magnífic concert de címbals. I, entre mig, discos diversos, alguns heretats de casa dels pares, amb cançons en anglès, francès, alemany, llatí, català, castellà... D'altres, com el d'aquest any, només de música. Melodies anònimes o d'autor conegut i reconegut. Tant se val. Cançons que formen part de la nostra cultura, del que en podríem dir "Patrimoni Nadalenc de la Humanitat".

Cantar per Nadal és una tradició a casa. Deu venir dels antecedents familiars: l'àvia Teresa, que havia cantat a l'Orfeó Català, el pare i oncles cantaires del Manresà... De petits i no tant petits, el concert nadalenc de l'Orfeó i moltes vegades el Poema de Nadal formaven part del nostre "imaginari nadalenc". Després, alguns de més joves durant un temps havien format part d'alguna coral.

A més a més dels discs, tenim una bona colla de cançoners, fruit de la tasca de músics o folkloristes o directors de corals: alguns heretats, d'altres comprats. I un parell fets a mida, recollint aquelles cançons que més ens agraden, tretes de cançoners diversos.

Ens agrada cantar. Ens hi trobem totes les generacions, dels més grans fins els més petits. Intentem celebrar el Nadal amb joia, procurant de no perdre l'esperit primitiu: alegrar-nos pel naixement de Jesús, retrobar la senzillesa dels pastors i dels infants, emprendre l'aventura de seguir una estrella com els Reis, sentir-nos germans de la gent d'arreu del món...

En català tenim un bon repertori de nadales: les pròpies d'aquí, algunes ja ben conegudes internacionalment, i les que de ja fa temps es varen traduir d'altres llengües i sentim tant properes com si fossin nostres. Si hagués de triar-ne una de nadala, no sabria pas dir quina: segurament una que fos una cançó de bressol, d'aquelles que no cal entendre massa la lletra perquè la música sola ja parla al cor, que és el què cal, al menys aquests dies.


Que tingueu tots un Bon Nadal!!

Llibres amb Història I

A un escrit anterior vaig citar el llibre de Salvador Perarnau Les Cuques de Llum. Ara m'agradaria explicar la història de la meva relació amb aquest llibre.

Quan jo vaig neixer, a casa ja hi havia un exemplar de Les Cuques de Llum. Des de molt petita aquest va ser un llibre molt especial per a mi. I també pels meus germans. Amb ell ens varem apropar a la poesia. Era un llibre que la mare tenia molt ben guardat a una postada de la llibreria de casa, al costat d'altres llibres també valuosos ja fos pel seu valor literari o pel seu valor diguem-ne sentimental. I només de tant en tant la mare ens l'ensenyava i ens el llegia.

Era un regal que el nostre oncle-poeta feu a la nostra mare pel seu sant, el dia de la Mare de Déu del Carme de l'any 37, en plena guerra. El llibre va anar sempre acompanyat del poema que el "tiet" Ferran, el Ferran Puigdellívol,va escriure com a dedicatòria. La mare, un cop ell va haver mort tan prematurament, va cobrir el poema amb paper de cel·lofana, per protegir-lo, i el va enganxar al darrera de la tapa dura del llibre. Per nosaltres, doncs, llibre i poema eren una sola cosa.

De gran, em va sorprendre que l'exemplar anés ja dedicat a nosaltres , els qui haviem de venir. La mare, llavors, ni tan sols festejava. "Són cançons d'una nit de primavera/d'aquelles per noiets que es van fent grans" "...i no et sàpiga greu, que si ara no et plauen/ t'han de plaure, llegint-les, gronxant un bressol."

Quan ens varem repartir les coses de casa, un cop els pares van faltar, el llibre passà a mans d'un de nosaltres. Però era un llibre tan especial, precisament perquè ja erem citats al poema-dedicatòria abans que existíssim, que em semblava que tots n'haviem de tenir un exemplar per poder-lo llegir als nostres fills i néts.

Sortosament, buscant per Internet, en vaig trobar tres exemplars en bon estat a una llibreria de vell de la Catalunya Central. Els vaig comprar i junt amb una còpia per a cada un del poema-dedicatòria, ens els varem repertir els altres germans.

De l'exemplar que ara tinc a costat de l'ordinador, no en sé res de la seva "primera vida". Jo crec que devia pertanyer a un infant de família benestant, potser bagenc també. No hi ha cap nom, però sí una dedicatòria. Amb una lletra bonica i enèrgica, i amb les majúscules ben destacades hi ha escrit: La teva padrineta. Maig del 1938

Una fotografia de NY de fa quaranta anys

Torno a l'època de batxillerat. Aquest record correspon a una classe d'història. La professora, molt bona professora, va penjar a la paret de la classe tres fotografies: el Partenon, un castell medieval i una visió nocturna de la ciutat de NY.

Ens va demanar que triéssim una de les tres fotografies i que la comentéssim per escrit. Jo vaig triar la del castell medieval. Em devia semblar més bonica, més suggeridora... No sé gens quin va ser el meu comentari. Però sí que recordo el de la meva professora,l'Àngels Servat. Em va venir a dir que estava molt bé que ens agradés el temps passat, però que el nostre temps estava representat per la modernitat de NY i que aquesta època, la nostra, era la que més havíem d'estimar.

Sé que em vaig quedar una mica sorpresa: en aquell moment, la idea romàntica del passat era fàcil, i a nosaltres NY llavors encara ens quedava molt lluny. Però és una reflexió que mai he oblidat. I permanentment he viscut aquesta mena de tensió entre passat i present.

Quan vaig tenir l'oportunitat d'anar a NY, al cap de molts anys, però abans de l'atemptat de l'11 de setembre, em vaig sorprendre jo mateixa de sentir-me tan còmoda a Manhattan. Aquella imatge que de joveneta vaig trobar tan llunyana, es va transformar en una ciutat real, amb unes certes semblances amb la Barcelona que ara era casa meva.

Potser perquè l'hotel, antiga seu de la revista Life, estava a tocar d'un barri de majoristes, similar al que fins ara el del carrer Trafalgar; potser perquè el metro d'allà em va semblar molt semblant al d'aquí; potser perquè l'estructura de la quadrícula novaiorquesa és tan similar a la de l'eixample barcelonès: és una estructura "lògica", encara que els números d'allà s'hagin convertit aquí en noms d'institucions o de regnes i possessions de l'antiga corona d'Aragó o en noms de batalles o de prohoms de la nostre història. Potser per tot això, i per la barreja de gent de tots colors i parles, vaig trobar la NY que vaig conèixer, una ciutat propera, tot i els nombrosos i impressionants gratacels...

NY és encara el signe del nostre temps. Potser ara més que abans, ja que el terrorisme ens uneix encara més. Hi penso sovint en la reflexió de l'Àngels Servat, tan moderna, que em va fer estimar el temps que em tocava viure i no enyorar els temps passats.

Petits moments irrepetibles

La naturalesa a vegades ens regala petits moments irrepetibles. Són visions fugisseres, d'una bellesa difícil de descriure, però que perduren a la memòria... Si la visió és compartida, crea una complicitat especial. Només cal dir: recordes aquell dia al llac de...o aquell altre al volcà de....o la visió de matí al camí de...

Jo en tinc enregistrades tres d'aquestes visions compartides. En els tres casos allò que va fer que un detall de la natura esdevingués per uns moments com un joiell va ser la claror del sol.

La primera a l'estiu, a un llac del Pirineu aragonès, prop de Benasc, quan els rajos de sol varen il·luminar per un instant la superfície de l'aigua agitada per la força d'un ventet que es va aixecar de cop. Semblava talment que la superfície del llac hagués quedat coberta de petits estels platejats que es gronxessin a l'aigua. Va durar un instant. Ens quedarem una estona més esperant si es repetia la visió. I fou endebades.

La segona, al volcà de santa Margarita, a Olot, a principis de tardor. De cop, davant nostre, el cel s'omplí de petites espurnes daurades que queien suaument sobre l'ampli espai on es troba l'ermita. Un moment d'èxtasi...Després ja veiérem que un cop de vent havia fet caure i voleiar algunes fulles dels arbres del bosc que teníem davant nostre a l'esquerra... Tampoc es repetí la visió, les fulles que caigueren després ja no quedaren tocades de la mateixa manera pel sol. I només foren fulles seques...

La tercera al moianès, entre Calders i Moià, segurament a finals d'estiu, en una passejada matinal pels senders que s'obren pas en mig d'un sotabosc gens endreçat. De cop, a l'esquerra del camí, uns rajos de sol il·luminaven "un brodat de fils d'argent" com diu el poeta bagenc Salvador Perarnau a la seva obra Cuques de Llum. Els "bells teixits" de l'aranya, per seguir amb paraules adreçades als infants pel mateix poeta, aquell dia, gràcies a la rosada semblaven brodats amb "perles i robins".

Moments difícilment repetibles. La claror, el raig de sol que converteix en únic allò que quan manca gairebé ni ens hi fixem... Per pensar-hi.