30.5.09

Guardiola i If

Entre tanta literatura sobre el Barça i Guardiola, al Regió7 del dijous, dia 28, em va agradar un article de Xavier Domènech: Kipling per a Guardiola.

Recomana a Guardiola que tingui entre les seves lectures habituals If de l'escriptor britànic. En el meu cas, el poema ha estat sempre un company de viatge. Ens el va donar a conèixer el pare, de ben joves, a través d'una recreació al català, del poeta J.M.Lòpez-Picó, publicada precisament a la pàgina 15 del número 1 de la revista manresana CIVTAT, el llunyà any 1926. Jo en tinc una petita col·lecció de versions en diferents idiomes, d'abans d'Internet. Ara, si entreu al Google i escribiu If i Kipling, us en sortiran totes les traduccions que volgueu...

M'agrada que es torni a reivindicar la necessitat de l'esforç, de l'exigència, de la perseverança, de la generositat, del seny, del coratge... En resum: domini d'un mateix i no ser esclau de res ni de ningú... Copio de Xavier Domènech: "If és un perfecte manual de coaching en 32 versos, al final dels quals estableix les fites d'aprenentatge necessaris per assolir l'objectiu definit en els dos darrers: Teva és la Terra i tot el què hi ha en ella, i encara més: seràs un Home" I acaba dient, dirigint-se a Pep Guardiola: "...si pots intimar amb el Triomf i el Desastre i tractar-los a tots dos com els impostors que són, llavors ja res ni ningú no t'aturarà, Pep"

I aquí us copio la recreació de J.M. López-Picó per a la Revista CIVTAT

TEMA DE RUDYARD KIPLING

Si t’aguantes peu dret quan tots al teu voltant
esmaperduts trontollen i blasmen ta fermesa,
sí entre els dubtes de tots, coratjós i constant,
romans; però, si cal, excuses ta feblesa;
si l’esperar no et cansa, i al daler poses brida
i contra la mentida alces la veritat,
si contra el greuge, a l’odi no vols deixar-li mida
i no enlaires ton seny ni ensenyes ta bondat.

Si somnies i el somni no se’t torna el teu rei,
si penses i el pensar no minva el teu coratge;
si Triomf ni Fallida no t’imposen sa llei
i com dos mentiders, els treus del teu llinatge;
si saps perdonar, que ta paraula sincera
fos parany de babaus en llavis de malvats;
si veus esbocinada ta estimada quimera,
i tornes a forjar-la amb els estris oscats.

Si de tots els teus guanys en fas un pilot d’or
i els arrisques valent d’una sola jugada
i els perds i de seguida, sense ni un ai del cor,
ni enraonies, tornes començà altra vegada.
Si guardes delitós en l’encesa baralla
el pensament despert i tot el cos tivant,
per fer-te’n companyia quan el daler davalla,
i el teu voler només t’encoratja: —Endavant!

Si trobes entre els pobres a la virtut abric;
si de l’orgull triomfes quan fas amb Reis ta passa;
si no poden ferir-te mots d’amic ni enemic;
si saps ser bondadós amb tothom, mes no massa;
i si omplenar podies els minuts dels teus dies
amb seixanta segons de combat fort i greu,
la terra és teva i teves les seves armonies
i encara el que val més: — Ets un home, fill meu.

28.5.09

I ara què???

Aquesta és la pregunta que em faig després del partit d'ahir... Ja tenim els tres màxims trofeus...hem fet el triplet...som tri campions...ho hem celebrat a Barcelona, a tot Catalunya, a Roma, fins i tot a Madrid! Ens falta la rebuda entusiasta d'avui.

I ara què? Viurem uns quants dies encara analitzant, parlant, discutint, fent travesses per l'any que ve; recordant, gaudint... i poc a poc s'anirà calmant el soroll, l'eufòria i tornarem a la monotonia diària: la feina, la família, els problemes, la crisi per alguns...Però ens quedarà Roma!!

Ahir, em sap greu confessar-ho, no vaig veure el partit. Però vaig seguir-lo de diferents maneres. Vaig tenir un dia especialment intens i vaig acabar una reunió a les nou del vespre. Cansada, vaig decidir amb tornar a casa amb taxi. Ningú als carrers, però no hi havia pas silenci: es podia seguir perfectament com anava el partit a través dels comentaris televisius que sortien de totes les cases. De lluny, s'edevinaven els grups de gent que s'havien agrupat per viure junts l'emoció del partit a partir dels crits, sospirs, silencis que m'arribaven.

Finalment un taxi. La ràdio posada, és clar. Era una emissora en castellà. Podia anar sentint el partit: una narració tranquil·la, ben diferent de la del Puyal, per exemple, però clarament favorable al Barça. Li pregunto al taxista: encara cero a cero? I m'explica: No! El Barça ha fer un gol als pocs minuts de començar el partit... Comencem bé, penso, però encara toca patir una mica. Barcelona seguia deserta. En arribar al carrer de sota casa i deixar el taxi, entro al supermercat dels paquistanesos encara obert: la ràdio posada per poder escoltar el partit...Certament no sé què entenia el noi de la caixa: no parla ni català ni castellà, encara...

A casa ens posem a sopar. De tant en tant connectem per saber com va, encara que no caldria: fa color, finestres i balcons estan oberts i es pot endevinar prou bé què passa. Després, la bogeria!

Si alguna cosa té el Barça de molt bona és la seva força integradora. És ben certa l'afirmació que fa l'extraordinària persona que és el Josep Maria Espinàs, l'autor de l'himne del Barça: tant se val d'on venim, si del nord o del sud...una bandera ens agermana... Ajuda a fer país, a agermanar. Però una cosa és ajudar l'altra és que tot allò que ens mogui sigui el Barça.

Queden, però uns quants interrogants: I ara què? L'any que ve, què? I per a molta gent què, quan s'acabi el futbol? Quin altre ideal, esperança, motor els queda?

No he pogut deixar de pensar en la relació entre el Barça i els gladiadors. Ja se n'han encarregat prou els mitjans de comunicació de relacionar-los. Però d'això en parlaré un altre dia...És més seriós del què sembla.

24.5.09

L'obra de Barceló a la Catedral de Palma

Un dels blogs que segueixo és el d'en Ramon Boixet.
Manresà com jo, de joves molt amic d'un meu germà, els seus pares molt amics de joventut del meu oncle poeta... Durant un temps no en vaig saber res fins que el vaig retrobar a Regió7 com a "corresponsal a l'estranger" des de Suïssa.

A l'últim article, en Boixet parla de la cúpula pintada pel Miquel Barceló a la Sala XX del Palau de les Nacions de ONU a Ginebra i explica que ha tingut la sort de poder-la veure en directe.

No fa massa, varem ser a Palma en una trobada dels Antics Escoltes i Guies (Catalunya), l'Aplec Scout (Mallorca) i la Fundació Scout (València). Els mallorquins eren els amfitrions i ens vare preparar un programa realment interessant. El primer acte de la trobada va ser una visita guiada a la Catedral, on varem poder visitar el retaule de l'altar del Santíssim, obra, també, de Miquel Barceló.

Com en el cas que explica en Boixet, la nostra visita també va tenir un caire una mica especial. Era el dia 1 de maig, Festa del Treball, l'únic dia que la Catedral resta tancada al públic. Els nostres amics mallorquins, però, tenien amistat amb un canonge que era Vicari General de la diòcesi quan varen encarregar a Miquel Barceló la remodelació de la capella del Santíssim. Aquest sacerdot, doncs, va ser qui ens va obrir la Catedral, ens la va explicar tota, i es va detenir de manera especial en detallar l'obra del discutit artista mallorquí, explicant-nos com ho va treballar i el sentit de cada detall.

Explicat per qui va viure-ho de tant a prop, l'obra té una significació bastant clara, que s'escapa, segurament al visitant normal. Vol significar el miracle de la multiplicació dels pans i els peixos, vol representar el Crist ressuscitat que venç la mort. I, segons el mossèn, les marques que es poden veure sobre la porta del Sagrari són com les empremtes de les mans de l'home modern, que s'apropa al sagrari tot recordant aquella frase de l'Evangeli: On anirem? només Tu tens paraules de vida eterna...

Com a obra d'art va ser- i encar ho és- molt discutida. Alguns troben que d'art no en té res; d'altres que no és una obra per a una església gòtica; o que és irreverent; d'altres criticaven els 3,5 milions d'euros que sembla que va costar tot plegat, amb el "mobiliari" inclòs... Hi ha qui diu que s'ha pagat amb els diners de tots els mallorquins... Després de la visita he d'afegir, però, com en Boixet, que els meus dubtes sobre la importància del retaule com a obra d'art es varen reduir sensiblement... O sigui, que Déu n'hi do el què em va agradar..

(No sé si l'hauré escrit bé, però a continuació us poso un link a un vídeo)

http://www.youtube.com/watch?v=9QTJwJbBn1g

17.5.09

Preguntes sense resposta


Tinc tants temes dels que m'agradaria parlar que acabaré no parlant seriosament de cap. Però em preocupen una bona colla de coses...

D'una conversa d'ahir amb uns amics metges que col·laboren en una organització solidària que treballa al Raval de Barcelona: El Banc d'Aliments no té aliments per repartir, tanta és la gent necessitada... Gent que fins ara es defensava i que ara ha de recórrer a l'ajut dels altres...

D'una altra conversa amb una amiga: Quan té algun aliment caducat, però que està en bon estat no el llença, el deixa en una bossa a part prop d'on hi ha els recipients per recollir deixalles, vidre, paper... Al cap de poca estona han desaparegut...

Som prou conscients del drama que per a molts suposa aquesta misteriosa crisi que s'ha presentat de cop i volta i s'estén de manera galopant...?

D'una xerrada amb una mestra jove, preocupada per les noves disposicions que està endegant el Gobern de Madrid: com pot una noia menor de setze anys poder avortar sense el consentiments dels seus pares? Perquè es vol vendre que l'avortament no té cap mena de conseqüència psicològica per la dona? I perquè una gairebé nena pot prendre aquesta decisió sola?

Passa el mateix amb la PDD. Perquè es pot vendre a les farmàcies, sense recepta, a menors? Si a moltes escoles no es donen medicaments per un mal de cap sense el permís dels pares... Com pot ser que es minimitzin els efectes secundaris? si als adults no ens venen ni un antibiòtic sense recepta...

És adequada la informació sexual que s'imparteix a moltes escoles? Jo crec que no. Fa falta no només informació, sinó formació... Preocupen els embarassos no desitjats, però el resultat d'allò que s'ensenya porta a què les relacions entre nois i noies siguin d'allò més banals... No valdria més educar-los en l'amor i el respecte...?

En un altre ordre de coses...la campanya d'algun polític per deixar de banda les llengües minoritàries a Europa...

Pot semblar que això últim no tingui res a veure amb les altres qüestions, però sí que en té. En tots els casos els més febles són els que reben, els que hi perden...I ens resignem a deixar-ho tot en mans de l'Estat i dels polítics, i allò que se'n diu la societat civil, calla i no diu res...

Espero tenir una mica més d'optimisme la setmana vinent...

12.5.09

El Barça: rauxa i seny

He estat aquest cap de setmana descansant a Calders, sense ordinador ni connexió a Internet, gaudint del sol primaveral, dels camps de blat i d'ordi d'un verd net i fresc, dels marges plens de flors, de la fresqueta del vespre... He rebut el primer somriure de l'últim nét, el Berenguer.
I he baixat dels núvols, on ens havia situat una mena d'histèria col·lectiva després del gol de l'Iniesta, a la normalitat absoluta després de l'empat del Barça amb el Villarreal.

No soc pas entusiasta del futbol, però m'agrada saber com va el joc. I si el partit és decisiu, important...no me'l miro mai, com a màxim amb el so mut, perquè, tot i que ja dic que no m'interessa especialment, hi pateixo massa. La veritat és que no cal estar pendent de la televisió o de la ràdio, quan juga el Barça, per saber com va el joc. De casa estant, és un exercici ben interessant de seguir el partit a través de les exclamacions corals que arriben de l'exterior.

Després de l'eufòria, molt raonable, del 2-6 contra el Madrid, va venir el partit, dramàtic, del Chelsea-Barça, que va acabar amb el gol a última hora de l'Iniesta. Teníem radio i televisió apagades, sabíem que guanyava el Chelsea i de cop es va començar a sentir una mena de remor sorda (han empatat!, diu en Jordi) i a continuació ja els crits i els coets. Llavors varem engegar la televisió i va ser l'eufòria, la bogeria...

El dissabte ja es veia que tot plegat no podia sortir tan bé. El comentari que vaig fer, després del gol de l'Iniesta va ser que no es podia perdre mai l'esperança.... El meu pensament, aquest dissabte era que no es pot dir blat que no sigui al sac i ben lligat!!De cara al partit amb el Villarreal em semblava una imprudència tenir previst ja què es faria quan es guanyés... Sort que algú amb seny, va dir que no hi hauria celebració oficial aquell dia. Però els culés, com en el conte de la lletera, ja pensaven que tenien a la butxaca els tres trofeus, quan encara no n'havien aconseguit ni un...

A Calders anàvem engegant la tele de tant en tant: primer guanyava el Barça; més tard ja varem veure el 3-2; els jugadors nerviosos...I ja ho vaig veure venir -em passa a vegades-: el partit acabarà com el del Chelsea, però al revés... Vaig marxar lluny de la tele perquè el partit ja s'acabava i no volia patir... I al cap d'una mica em diu en Jordi: ja han empatat...

Una cura d'humilitat em sembla bé...Ara cal que no es desanimin, sinó pot passar que anem de l'eufòria més desfermada al ridícul més punyent. I que el joc vistós i de qualitat serveixi de poc.

Suposo que algú o altre ja ho deu haver estudiat ben estudiat: em refereixo a la relació entre com va el país i com va el Barça. Ara que el país no va precisament bé, necessitem que el Barça ens compensi...

Però convé no convertir el Barça en una mena de religió...La rauxa quan les coses van bé pot arribar a extrems ridículs, que mirat quan torna el seny ens fa una mica de vergonya... Copio de l'article de Ramon Solsona a La Vanguardia del dia 7: ¡Dios existe! ¡Dios entiende de futbol! ¡Dios es justo! ¡Porque sólo un acto de justicia divina explica que Iniesta nos hiciera llorar de alegria cuando estábamos a punto de morir con dignidad! Estic d'acord: Déu existeix i és just. Suposo que també entén de futbol, com de "gairebé" tot; però em sembla que deixa que els futbolistes facin la seva feina, sense interferir, sense fer "justícia"... Potser si algú li demana ajut, li donarà forces perquè jugui bé...

Ara, que no deixa de ser curiós que el Barça hagi patit la mateixa experiència frustrant que el Chelsea...No sé si Déu, aquesta vegada, ens ha volgut donar una lliçó...

4.5.09

Llibres amb història VII:Dictionaire Français-Espagnol

Es tracta del Nouveau Dictionnaire Français-Espagnol de S.-H. BLANC, publicat a Lyon, l'any...1866 per N. Scheuring (Cormon et Blanc). que anava ja per la octava edició.
És un exemplar en octau i tapa dura de pell marró i al llom, amb lletres daurades, hi ha escrit en castellà : Diccionario Francés-Español. El nom de S. H Blanc correspon pel què sembla, més a un editor que no pas a un autor. A través d'Internet apareix diverses vegades el nom de S.H. BLANC com a editor relacionat amb llibres antics que es venen (per internet) a uns preus prou elevats.

M'imagino que el pare el devia treure de les golfes de casa els nostres avis paterns, on varen anar a parar molts dels llibres que havien estat guardats a la caseta del jardí. Porta el número 1342 de la seva biblioteca i això vol dir que va arribar a casa nostra bastant tard.

La gràcia del diccionari és que duu la signatura del seu propietari, Cipriano Torra i Pujol, que va morir als quinze anys i era el germà gran del nostre avi patern. D'aquest Cebrià no en sabíem res més que la data de naixement a Cardona, barri de Coma, sense número, el 15 de setembre de 1885 a les 6 de la tarda i la data de defunció, l'11 del matí del dia 6 de setembre de l'any 1900, per perforació intestinal, a la fabrica de La Plantada, a Cardona. També apareix juntament amb els seus germans a una fotografia familiar.

Per raons de feina, a la fàbrica de La Plantada s'hi havien traslladat els seus pares Josep Torra i Vila de Manresa, i Paula Pujol de Torrefeta. El Josep Torra era majordom de la fàbrica de La Plantada. Quan va néixer el seu primer fill, el Cebrià, tenia ja 35 anys. Després la família seguí augmentant: Ramon, Amparo i Dolors (que moriren petites), Josep, Valentí, Joaquim i Lluís. Pocs mesos després del naixement de l'últim fill, moria el gran, amb 15 any.

El diccionari ens diu que en Cebrià cursava estudis, segurament tècnics. La cal·ligrafia del nom que hi ha a l'anvers de la primera plana és perfecta. Podria ser que hagués estudiat a Terrassa, a l'Escola d'Arts i Oficis, que va ser creada l'any 1886 i abans que s'iniciessin l'any 1902 els estudis de "perito manufacturero", títol que més endavant es va convertir en perit tèxtil. Sabem que a Terrassa, més tard, hi va estudiar el seu germà Ramon, o, al menys, anava a examinar-s'hi. I la tradició familiar diu que llavors parava a casa l'oncle capellà, que vivia al carrer del Vall juntament amb una seva germana, Lluisa Torra, vídua Carreras. Potser el Cebrià també s'allotjava a casa d'aquests oncles, si és que realment va estudiar a Terrassa...