Camí de Santiago: Boscos, bolets i castanyes, Mercedes i tractors

El tram del Camí de Santiago ( o de Sant Jaume) que hem fet nosaltres, en Jordi a peu i jo en cotxe "de suport", és el que va de Sarria a Santiago de Compostela, un total de 111 Km. que va durar cinc dies.
Els quilòmetres corresponen al camí fet a peu. Jo no sé quants en vaig fer perquè anava i venia i em ficava per carreteretes secundàries i a vegades per camins veïnals mentre feia temps per trobar-nos a l'hora de dinar o al final de l'etapa.

Avui voldria parlar de les impressions del paisatge. Acostumats als paratges mediterranis, la vegetació atlàntica de zones no especialment altes sorprèn una mica. A la província de Lugo vaig descobrir-hi racons extraordinaris, trams de bosc d'una espessor que gairebé no deixava entreveure la llum, en uns camins que enllaçaven petites agrupacions de cases entre sí, que tot i semblar carreteres no apareixien a cap mapa. Aquestes contrades de Galícia, amb un món eminentment rural i la frondositat dels boscos, em recordà les narracions populars i folklòriques amb nens que anaven sols pel bosc i es perdien, les recomanacions de la mare de la nena amb caputxeta que no havia de deturar-se a parlar amb ningú. I la imaginació fent que els boscos es poblessin de criatures fantàstiques. Recordo els camins que duien a Ferreiros i voltants, el que portava cap a Vilar de Donas, un altre a Vilar de Ulloa, i algun altre que no sé dir cap on duia; i ja a A Coruña un tram que conduïa a Calle.

A A Coruña ja hi trobàrem les plantacions d'eucaliptus, que llindaven moltes vegades amb els boscos de castanyers i roures.

Els camins estaven plens de fulles que començaven a tapissar el terra i de fruits que queien dels arbres sobre el camí, el cotxe o el caminant: castanyes i aglans. I bolets de tota mena als marges. Les castanyes per tot arreu. Fins i tot com a "tapa" per acompanyar una beguda, boníssimes...

Aquests camins, però, portaven a petits llocs on les vaques que manaven grans i joves, i que m'obligaren a relantir el pas o a aturar-me, competien amb tractors i amb maquinària agrícola ben moderna.

Una de les impressions que ens en hem emportat és que Galícia, al menys en el tram que nosaltres hem resseguit, és un país ric. Per la quantitat de maquinària agrícola que es veu per tot arreu, per la quantitat de cotxes luxosos aparcats (quants Mercedes!), per les botigues, per les cases noves gairebé suntuoses de les afores dels pobles amb les seves grans reixes de ferro pintat de negre que tancaven els jardins i les entrades. En molts casos amb elements daurats que remarcaven la riquesa dels propietaris. Em deia una gallega que viu a Barcelona, que moltes vegades es tracta de gent que va marxar a fora, que s'ha guanyat bé la vida, que torna al poble, s'hi fa la casa amb totes les comoditats, però no en gaudeix massa: molts cops se'n entorna a viure fora de Galícia, però ha deixat constància de la seva prosperitat.

El proper dia parlaré d'esglésies, cementiris i esqueles a Galícia. Estem al més de novembre.